divendres, 31 de març del 2017

pd 981

​ARA, 20 de novembre del 2016
I LES COSES ESSENCIALS, QUI LES DIU? (i 2)
Ignasi Aragay
(...continuació)

Ara diré una heretgia: trobo a faltar els sermons dels capellans progres de la meva joventut. El pare Llimona, per exemple. Trobo a faltar els debats ideològics -suposo que d’un marxisme de manual i un catalanisme sentimental- que fèiem amb els monitors de l’esplai. Trobo a faltar les lliçons del professor d’ètica de l’escola, i els recessos -així en dèiem- al Miracle. Trobo a faltar les xerrades del pare per arreglar el món. Trobo a faltar aquells programes de TVE interminables de La clave de Balbín on, els divendres a la nit, homes savis -sí, tot eren homes- conversaven fins a altes hores de la matinada sobre el bé i el mal.
Em direu que tenim la il·lusió de la independència de Catalunya. Sí, molts la tenim. I és una il·lusió que va acompanyada d’una esperança de canvi, de regeneració, d’un replantejament de moltes coses. Em direu, també, que hi ha molts moviments de base per canviar la societat, per frenar el canvi climàtic, per combatre les desigualtats, per retornar el sentit a la democràcia i el prestigi a la cosa pública. D’acord, és veritat. Hi ha molta gent inquieta que es mou, que pensa i que actua. Però així i tot penso que alguna cosa hem perdut, que l’aire general està viciat, que impera un pensament soterrat que juga a la contra. Digueu-ne consumisme. O materialisme. O capitalisme. O presentisme. O egoisme. O com vulgueu. Però hauríem de començar a dir tots, més alt i més fort, les coses essencials.

dijous, 30 de març del 2017

pd 980

​ARA, 20 de novembre del 2016
I LES COSES ESSE​NCIALS, QUI LES DIU? (1)
Ignasi Aragay

Quan va ser que vam començar a perdre? Fa molt temps. En fa tant que ja no en som conscients. No parlo de cap guerra, de cap derrota política, de cap país, de cap partit. Parlo de les idees, de la manera d’entendre el món, de com vivim. En algun moment llunyà i imprecís vam deixar de banda algunes coses essencials, vam caure de quatre potes en la reducció de les nostres vides a l’aparença de felicitat, a la comoditat de no mirar ni pensar més enllà del dia a dia concret. Parlo d’ideologia, de religió, d’educació, d’economia. Parlo d’idees. Consumeixo, doncs existeixo. Sóc el que tinc... En el millor dels casos ens hem convertit en esnobs. I en amics dels amics i en família, esclar. I gràcies.

I la solidaritat? N’hi ha molta, em direu... Solidaritat! Sí, i tant. Abans en deien caritat. I seguirem pensant que cal canviar les coses però que no em toquin el meu petit corral. Que comenci un altre. ¿Estem disposats a renunciar a res? I sobretot: ¿estem disposats a pensar i actuar en conseqüència? Costa molt perquè en algun moment vam començar a perdre el rumb, a renunciar al sentit de tot plegat.
...
Penseu en els vostres fills... Quines són les seves il·lusions, els seus valors, els seus hàbits? Em temo que s’assemblen massa a nosaltres: una bona pantalla, el Barça, un viatge fabulós, una feina ben pagada. Viuen connectats a un món i una felicitat insostenibles i insubstancials. A força de protegir-los, els evitem comprometre’s en alguna cosa més que ells mateixos... Ningú explicita les coses importants que estan bé i les coses òbvies que estan malament. Moral? Deures i obligacions? Ètica? Queda millor l’escepticisme, per no dir el cinisme... Que no ens falti de res.
(Continuarà...)

dimecres, 29 de març del 2017

pd 979

​ARA  17 de setembre del 2016
MOZART
Jordi Llovet
Tenim una admiració tan gran per Mozart que ens resulta estrany que, en llegir les seves cartes, hi aparegui un ésser molt bona persona, però més aviat vulgar i, especialment, amb una cultura molt escassa i una ortografia de nen de parvulari. Sap greu sí, però així és la cosa...
...
En efecte: a una cosina seva, dita Maria Anna, Mozart el diví li escriu l'any 1778:"... Ara, fet i fet, tinc l'honor de preguntar-li com se troba i com està. Si procura que la panxa no es restrenyi; i si agafa la tinya, no l'ensenyi,..."
...
"Perdoni'm la mala lletra, la ploma ja és vella. La veritat és que fa vint-i-dos anys que cago pel mateix forat i, tanmateix, continua en bon estat... He cagat molt per aquest embornal... i he mastegat la merdeta com si tal".
Grandíssim Mozart! Tan gran tanmateix, o més, que Bach, Beethoven o Wagner! Contradiccions dels genis!

dimarts, 28 de març del 2017

pd 978

​ARA dissabte, 11 de juny del 2016
Carta a Montserrat Roig
EL ​QUE VAIG APRENDRE DE TU
Albert Om
Potser la idea més important que recorre les teves pàgines és que no hem vingut a aquest món a patir. Que hi ha una certa visió lúdica de la vida que hauríem de mirar d'imposar... I que tot això ha de ser compatible a posar els més desafavorits en el centre de la nostra mirada...
... A estimar la gent gran.
... A rebel·lar-nos contra les injustícies.
... A recordar-nos dels que ens han precedit.
... Que pensar pel teu compte és millor que repetir consignes.
... Que en política, a vegades, l'equidistància és un exercici de cinisme.
...
Em conformava llegint uns articles divertits i aparentment senzills... L'amor (que no l'obsessió) per la llengua és una altra cosa que transmeties... Ja ho vas deixar escrit: "Tots plegats som peces efímeres d'impossible immortalitat".

dilluns, 27 de març del 2017

pd 977

​ARA dissabte, 11 de juny del​​ 2016​
LA IRONIA QUE CURA ELS ATACS DE TRANSCENDÈNCIA
Carles Capdevila
Hi ha un antídot eficient contra els atacs de transcendència que ens agafen, contra el donar-nos tanta importància, contra el mirar-nos el melic... es diu sentit de l'humor...
La ironia és humor que permet agafar distància de la realitat i, per tant, del que et passa...
No és en contra de ningú, sinó a favor de l'alegria de viure. Té efectes terapèutics perquè espanta les pors i els complexos que et bloquegen, i et permet veure't a tu i als teus i a tot el que us passa i us angoixa per un forat, i treure ferro al que et preocupa i treure'n suc fins a convertir-ho en material còmic que animarà més d'un sopar.

L'humor autoirònic s'acosta a l'amor, és tendre perquè és una manera de retratar-nos però també de cuidar-nos, d'ajudar-nos. Tenir aquest bon humor ens ajudarà a tenir moral per tirar endavant. I tenir moral, estar d'humor, és una manera de tenir valor i de tenir valors. El sarcasme, en canvi, la capacitat de fer burla dels altres, ens pot portar al cinisme, que és amoral per definició...
L'autoironia permet que ens enfadem molt menys i ens entenguem molt més.

diumenge, 26 de març del 2017

pd 976

​ARA , 2 de juliol del 2016
ET RECORDO, VICTOR
Sílvia Soler​
He buscat al YouTube Te recuerdo Amanda. El sol fet d'escriure aquestes paraules m'ha transportat a la meva habitació d'adolescent, al disc de vinil que la meva germana gran escoltava a totes hores. Te recuerdo Amanda, la calle mojada... Víctor Jara, la pell fosca, les faccions enormes, arrancant a la guitarra una melodia tristíssima i recitant aquella història d'amor a la fàbrica. Amanda corre sota la pluja per passar una estona amb el seu estimat: los cinco minutos te hacen florecer.
El van matar l'11 de setembre del 1973 a l'Estadio Chile. Tenia quaranta anys. Abans li van destrossar les mans a cops de culata, el van torturar i humiliar...
...
Quaranta anys després - ho sento, Víctor - el món encara és ple d'intolerància i de violència. Potser més que aleshores, quan tu cantaves que una noia corria sota la pluja per trobar-se amb el seu enamorat, que treballava a la fàbrica... fins que el mataven. Però hi ha pocs valents que ho cantin. I si ho fan, pocs adolescents que els escoltin. Ara agrada més el reggaeton, que considera les dones objectes sexuals i transmet missatges de dominació masclista. "La dona no és una esclava, és igual que l'home i té els mateixos drets. Demanar-li a la dona puresa i dedicació a la llar, i a l'home no, és ser esclavista" (deies l'any 1969).
De vegades no puc evitar pensar que anem enrere... Sort que sempre queda l'amor: la sonrisa ancha, la lluvia en el pelo, no importaba nada, ibas a encontrarte con él, con él, con él...

dissabte, 25 de març del 2017

pd 975

ARA  9 d'abril 2016
A ANDORRA ES PERSEGUEIX EL FRANCÈS?
Vicenç Villatoro

Jo diria que no, que són molts els andorrans que parlen francès. És Andorra un país monolingüe, on està proscrit el francès, el castellà o el portuguès? Jo diria que no. Que quan vas a Andorra sents parlar moltes llengües i que pocs andorrans no saben parlar també francès i castellà, mentre que el portuguès és la llengua habitual de molts residents. Doncs resulta que l'article segon de la Constitució d'Andorra diu literalment: "La llengua oficial de l'estat és el català". I no crec que es pugui dir que Andorra té una Constitució racista o que imposa un monolingüisme contrari als drets lingüístics de les persones o que sigui un règim totalitari... Més aviat es pot dir que, malgrat tot, el català té a Andorra un cert problema d'ús social. Ja sé que Andorra és una cosa i Catalunya n'és una altra... Però em sembla que l'exemple andorrà serveix com a mínim per desmentir i fins i tot desacreditar la caricatura que s'ha fet dels qui demanen l'oficialitat exclusiva del català a Catalunya...

divendres, 24 de març del 2017

pd 974

EL PERIÓDICO / diumenge, 12 de juliol del 2009
IMPUNITAT INCÍVICA
Salvador Giner
(Nota: l'autor relata l'atropellament d'uns seus amics)
... Un no acaba de sorprendre's mai davant l'estupidesa humana en la sev
a versió contemporània i fins i tot postmoderna...

... Ara resultarà que el passejant, el treballador, el que vagareja, és qui ha d'evitar, amb l'ànima en suspens, que l'atropellin. Original, oi?
... En qüestions morals, la responsabilitat s'aprèn quan s'ensenyen de debò les conseqüències dels nostres actes.
La solidaritat, és a dir, la fraternitat, no només es predica, sinó que també s'ensenya. Per tots els mitjans civilitzats possibles...

Possiblement, el jove de la Monster 600 és un entusiasta de les grans carreres en pista, d'aquelles sobre les quals els mitjans no paren d'informar i que converteixen els anomenats pilots en herois nacionals. Un comprèn que no seran herois ni els poetes lírics ni tampoc els investigadors científics i ni tan sols aquells que treballen i se sacrifiquen pels pobres o els malalts...
Mentrestant... continua sense parar el degoteig de víctimes d'una societat tan mal orientada que no sap atribuir culpes ni enfrontar tots aquells que transgredeixen les normes de civisme...
Els antics atribuïen les seves desgràcies a la malícia dels déus immortals... En canvi, els nostres contemporanis, que ja no creuen en els déus, l'atribueixen a una cosa que anomenen mala sort. Però no ho fan mai a la seva irresponsabilitat, a la seva pròpia estupidesa moral. Actualment ningú confessa tenir la culpa de res. Anem bé.
 
 

dijous, 23 de març del 2017

pd 973

​DIARI DE GIRONA / Dimecres, 9 de juny de 2010
DEMAGÒGIA I MÉS DEMAGÒGIA
Agustí Casanova i Masferrer

...
La paraula demagògia ve del grec i nominalment ​
​significa "dirigir el pob​le" amb afalacs i falses promeses per obtenir el seu favor; consisteix com idea política a apel·lar a la part més emotiva i primària, els baixos instints, per guanyar suport popular, així doncs el demagog burja i activa els sentiments, odis, venjances, pors, desitjos, tot fent us de la retòrica i la propaganda per perjudicar els seus adversaris polítics. El demagog és una màquina dissenyada per mentir i agredir tot empastifant als contrincants amb tota mena de difamacions. No té cap contenció, qualsevol argument és bo si li reporta vots...
...
Per ser un excel·lent demagog s'han de posseir aquestes condicions:
  1. Tergiversar els significats dels mots...
  2. Les omissions interessades. Potser no mentir, però fer trampa. Presentar la informació escometejada...
  3. Tàctica de despistar...
  4. Manipulació de l'estadística... per recolzar una mentida.
  5. El fals dilema...
Qui millor encarna aquests requisits és en (posa-hi el nom que et ve al cap): mentider, populista de verb fàcil de caire progressista, amb la coartada de fer polítiques socials a favor dels pobres...

dimecres, 22 de març del 2017

pd 972

​LA VANGUARDIA 23 de febrer del 2010

RECUPERAR EL CONTROL (i 2)
Antoni Puigverd​

​(continua...)



Potser la crisi ha vingut també per recordar-nos fins a quin punt havíem oblidat el significat d'algunes paraules de les que en altres èpoques se'n va fer us i abús: abnegació, paciència, acceptació, renúncia.
... Amb el triomf de l'individualisme, l'abnegat
es convertí en boig o masoquista. Ara és inconcebible que algú renunciï a tot el que té o desitja per tal que algú altre pugui tenir-ho. Però pel camí del menyspreu d'aquesta virtut, oblidem la felicitat que els abnegats genuïns obtenien... la felicitat del despreniment que coneix qualsevol pare, mare, amant o amic que no confongui amor amb possessió...
Hem cregut que en la possessió estava la felicitat. No m'estranyaria que aviat redescobríssim les possibilitats de la renuncia.
I les de la paciència...
Diuen els moralistes que la crisi ens ensenyarà a sacrificar-nos i a prescindir de moltes coses que no necessitàvem. Segurament. Però seria millor capgirar-ho, com feia la meva àvia... "Me n'estic", repetia tranquil·lament. No per avarícia; sinó per no ser-ne depenent. Renunciar no és exactament la paraula. Tampoc prescindir. I molt menys sacrificar-se. La paraula és autodomini.

dimarts, 21 de març del 2017

pd 971

​LA VANGUARDIA 23 de febrer del 2010
RECUPERAR EL CONTROL (1)
Antoni Puigverd​

Des de fa un cert temps, ens sentim amb el cul a l'aire. La crisi econòmica, sens dubte. Però una altra crisi d'ordre cultural ens afecta amb major intensitat. La religió quasi ha desaparegut de les nostres vides, però les ideologies ​que pugnaven per substituir-la no han resistit pas gaire més.
La crisi cultural és el rerefons d'un fenomen del que no parem de parlar: la desafecció política. És un lloc comú referir-se a l'escassa talla dels polítics actuals, però potser hauríem de preguntar-nos perquè en fugen els millors, no tan sols dels partits, sinó de l'esfera pública... No, el problema no és de persones, sinó de models: les velles ideologies (socialdemocràcia, liberalisme) es desfan com cendra, impotents per sortejar les exigències del present. La gent reclama respostes ràpides i impecables a problemes molt complexos que no només no tenen solució, sinó que ni tan sols sabem perquè es produeixen...
Connectem amb el món a través de pantalles que jo en dic hipnòtiques... Però aquestes pantalles són quelcom més que intermediaris entre el món i nosaltres: són fàbriques d'emocions i desitjos. Per informar, ens impressionen. I, seguidament, ens inciten a desitjar-ho tot, a obeir qualsevol caprici, a esperar l'impossible. Sota l'imperi de l'emoció i el desig, arribem a trobar insuportable qualsevol obstacle que ens impedeixi materialitzar el somni o el delit. Però la realitat és tossuda i acaba imposant llur lògica, amb la qual cosa reaccionem com un nen malcriat: frustració, decepció, ressentiment...
(continuarà...)

dilluns, 20 de març del 2017

pd 970

​AV​UI, 24 de juny del 2006
EDUCANT EL FUTUR
D​avid ​Bueno i Torrens

...
Molts alumnes pensen que mai podran treballar en cap feina relacionada amb els seus estudis, però el que em va sorprendre no va ser això, sinó que no se'ls ​veia compromesos a buscar-hi remei. Senzillament acceptaven aquest hipotètic destí amb conformisme, sense mostrar l'empenta necessària per decidir el seu futur. Amb fatalisme, però també, cal dir-ho, amb un excés de comoditat...
Aquesta aparent manca de motivació està en sintonia amb la insatisfacció que massa persones troben en la seva feina, i que el jovent veu i viu dins el seu entorn social...
... Cal parlar de la docència actual, que en molts casos no respon a la realitat del segle XXI, en procés de canvi constant. No n'hi ha prou d'aprendre de memòria determinats conceptes bàsics, sinó que cal ensenyar a aprendre i a raonar, a integrar constantment, al llarg de tota la vida, nous coneixements de disciplines molt variades, i a tenir un esperit innovador adaptable als canvis... Aprendre conceptes al mateix temps que s'aprèn a aprendre...
Però perquè qualsevol proposta pedagògica funcioni, tant si és clàssica com si és innovadora, cal un mínim d'autodisciplina, basada en l'educació i el respecte, i un alumnat motivat per aprendre. I això s'ha d'aprendre necessàriament de les famílies i de la societat. És un error delegar-ho en els docents, com es fa massa sovint...
​​

diumenge, 19 de març del 2017

pd 969

​LLIR ENTRE CARDS, 18 de desembre del 2005​
EL PUTO BILINGÜISME

Salvador Sostres

El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català.
​..​
El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l'esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres.
Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d'entendre. Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, "al nom dels carrers del teu país". Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t'ho diu Espanya, que alhora que t'envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis. Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüsime regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d'engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l'altra que acabem morint per imbècils. Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què? Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d'estupidesa. Si hem de deixar d'existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós.

dissabte, 18 de març del 2017

pd 968

​EL PUNT / dimarts, 27 de juny de 2006
CATALÀ EN CINC MESOS
Carles Ribera

Llegeixo que els alumnes nouvinguts que passen per les aules d'acollida de les ​comarques gironines són capaços de dominar el català en cinc mesos. He quedat astorat. Esfereït. No pas perquè em sorprengui això, sinó perquè quedo parat de la mar de gent que conec que fa no pas cinc mesos sinó cinc dècades que viuen a Catalunya i, tot i que no han passat per cap aula d'acollida, han estat prou ben acollits com perquè siguin capaços de dominar una llengua que no tan sols no dominen sinó que no tenen ni la més mínima intenció de parlar ni bé ni malament. Tenint en compte que la majoria de nouvinguts que parlen català en cinc mesos són de països amb llengües molt diferents del català, i que els que fa cinc dècades que no han après l'idioma d'aquí parlen una de les dues llengües més similars, haig de concloure per força que darrere la incompetència lingüística d'aquests últims no hi ha pas cap deficiència congènita sinó una pura i dura falta d'interès alimentada tant per l'agressivitat de l'Estat espanyol com per la covardia vocacional de la Generalitat. Les autoritats, lluny de multar-los, em jugo un pèsol que es faran més el suec que els mateixos suecs dels mobles barats. Deu ser per això que només aprenen català en cinc mesos aquells que vénen de tan lluny que es pensen que arriben a un país normal.

divendres, 17 de març del 2017

pd 967

​AVUI, 24 de juny del 2006
ESGLÉSIA I CATALUNYA
Isabel-Clara Simó
Ara que estem en ple frenesí de la declaració de renda, convé recordar que el col·lectiu Església Plural de Barcelona ens anima a no posar una creu en l'apartat on se'ns pregunta si volem contribuir a les despeses de l'Església i sí allà on diu que volem invertir aquests diners en fins socials. El raonament que empren és ben senzill: mentre hi hagi una emissora com la COPE, que es manté gràcies als esforços tributaris dels creients, i que és hostil i bel·ligerant amb els catalans, ens hem de negar a donar a l'Església el nostre suport econòmic.
Església Plural també diu que si paguem per a fins socials estem contribuint al veritable esperit cristià, i, a més, ens recorda que el govern espanyol té un acord amb el Vaticà per tal de sustentar l'Església espanyola. La conclusió és que ningú hi surt perdent i en canvi els catalans ens estalviem la humiliant experiència de pagar els qui ens insulten.
Tanmateix, durant la campanya de l'Estatut vam viure una posició molt diferent per part de l'Església espanyola, que deia que la unitat d'Espanya calia que fos preservada. No sóc dels qui creuen que l'Església, com qualsevol altra institució, no tingui dret a prendre posicions polítiques, però em crida l'atenció que sovint es produeix un contrast entre una Església carca, integrista i assimilacionista i una altra de progressista, que, veges tu per on, sempre està situada a Catalunya. Espero que no em retraureu que parli de l'Església amb llibertat, perquè, com veieu, ho faig amb tot el respecte. ¿Estic, però, equivocada, en aquesta observació que hi ha certes contradiccions entre l'Església espanyola i la catalana?

dijous, 16 de març del 2017

pd 966

​EL PUN​T dimarts, 27 de juny de 2006
MALS QUE NO VOLEN CRITS 
Miquel Pairolí

Com que l'economia va bé, sembla que tot rutlla... Vol dir que les xifres macroeconòmiques són favorables, en els termes d'una concepció ortodoxa... El producte interior brut creix..., tot i la desindustrialització i la deslocalització. Els índex d'atur es mantenen per sota del 10%, el consum privat funciona a bon ritme, les xifres mensuals de venda de cotxes fan goig, igual que la producció de ciment i els beneficis de les grans empreses. Un panorama de riquesa i de prosperitat, adequadament esbombat... Però resulta que... també pugen les vendes de Prozac i de cocaïna, mentre l'estat es neteja la consciència muntant croades antitabac. Creix la violència a tots els nivells, no solament la delictiva, sinó també l'agressivitat ambiental. Escolteu els professors de secundària per saber quina és la situació als centres d'ensenyament, les dificultats que tenen per poder fer  el més elemental, que és ensenyar. Tot això i d'altres realitats igualment reveladores passa ara mateix i aquí, però com que l'economia va bé tot és pàtria.
Diumenge es va fer evident una altra de les patologies que ens afecten: la indiferència política. Passar de votar i anar a la platja és una cosa guapa. N'hi ha que en presumeixen, en comptes d'avergonyir-se'n... Ara no es vol pensar en la política igual com es renuncia a la religió: per comoditat. Fora noses, un maldecap menys. És més interessant la tecnologia, la meravella dels telèfons mòbils d'última generació, per exemple. D'això sí que no se'n pot passar. Subjectes entabanats i alienats, estacats a la cadena de producció i consum. Som rics i tenim de tot, però estem malalts, d'uns mals que no volen crits.

dimecres, 15 de març del 2017

pd 965

​AVUI dimarts, 22 d'octubre de 1996
DELS MOVIMENTS D'ESGLÉSIA A LA MILITÀNCIA POLÍTICA (i 2)
​Jaume Lorés

...
Però les coses han canviat força... El tema no és l'eficàcia social del cristianisme sinó la possibilitat de la fe. Hi ha uns reptes de la ciència, i del cientifisme dogmàtic, de la interpretació dels Evangelis, de la realitat de la persona de Jesús com Crist i de la mateixa existència de Déu que és l'origen de les crisis de fe actuals. L'actual teologia no sap com donar-li resposta. Mai el cristianisme s'havia trobat en una conjuntura tan difícil. Però no s'ha de perdre l'esperança que sabrà trobar resposta. Encara que li costi molt. No s'han d'enyorar temps passats sinó encarar-se amb el present. No s'ha de caure en l'espiritualisme desencarnat però s'ha de recuperar la visió de l'Esperit. Hi ha, a més, unes noves generacions que no estan marcades per les aventures generoses del progressisme catòlic d'abans de la democràcia i la seva crisi ulterior...

... s'ha fet justícia a uns capítols de la nostra història que van comportar molta generositat, fe i bona fe, d'un sector de l'Església de base catalana. Cal esperar que un renovament radical de la teologia, l'exegesi i la mateixa litúrgia pugui donar a aquests homes respostes a algunes preguntes sobre la fe que en algun racó de la solitud dels seus cors es deuen plantejar de tant en tant...

dimarts, 14 de març del 2017

pd 964

​AVUI - dimarts 22 d'octubre de 1996
DELS MOVIMENTS D'ESGLÉSIA A LA MILITÀNCIA POLÍTICA (1)
​Jaume Lorés
... Joan Costa demostra en la seva tesi que la gran majoria de polítics catalans que ocupen des de la democràcia càrrecs importants en la Generalitat, el Parlament, els Ajuntaments, les Diputacions i els partits es van formar i van adquirir tot el bagatge intel·lectual i caracteriològic en els moviments d'església, des de l'escoltisme fins a les rutes de Montserrat, en aquells anys en què una part important de l'Església catalana es deslligà del nacionalcatolicisme i, en oposició clara al règim i  a la jerarquia eclesiàstica, va formar un espai de llibertat, progressisme, nacionalisme i importació de la cultura catòlica europea més avançada i perseguida pel Sant Ofici...
En veritat van succeir dos fenòmens paral·lels. D'una banda, la situació d'uns sectors progressistes de l'Església catalana que, malgrat tot, tenien el monopoli guanyat a pols netament, de la formació dels joves amb inquietuds de la generació dels anys 60. D'altra banda, la teologia avançada d'aquella època feia que la fe portés el que s'anomenava compromís temporal i que significava en la pràctica involucrar-se en la política social i nacionalista avançada, conseqüència de les exigències d'aquesta fe. Això va conduir els joves militants catòlics que seguien aquesta línia a concretar el seu compromís polític d'origen religiós en els partits polítics d'oposició de tots els colors, després que el Concili proclamés la llibertat política dels cristians i (en) partits d'extrema esquerra, com Bandera Roja primer i després el PSUC, gràcies al fet que Alfons Carles Comín va renunciar a l'ateisme militant.

dilluns, 13 de març del 2017

pd 963

​EL PUNT / dimarts, 27 de juny de 2006
ELS EMPERADORS DEL NORD
Enric Ramionet

... No cal ser particularment sagaç per adonar-se que al sud, la relació amb els nens és una altra. Ni particularment vell per saber que aquí mateix, quan el nostre país no estava situat tan al nord, també era diferent. Aquesta setmana s'ha presentat un estudi sobre l'educació dels fills que destaca que un considerable percentatge de pares se senten desbordats, incapaços d'ocupar-se'n adequadament i de fer respectar les seves pròpies normes. No era difícil sospitar-ho.

Probablement perquè la natalitat aquí és tan baixa i els fills es tenen de manera calculadíssima i han esdevingut més l'excepció que la norma, arriben al món ocupant-ne el centre i immediatament descobreixen com orbiten al seu voltant tots els cossos que l'habiten.

 
La nostra societat, lloable en tants aspectes, té una relació malaltissa amb les seves criatures i com si ens dominés la mala consciència per haver-los convocat a aquesta vall de llàgrimes, hem bandejat del nostre manual d'educació el no i totes les seves possibilitats formatives... fenomen que els especialistes han definit com la síndrome de l'emperador. Petits tirans que manipulen, humilien i maltracten els seus pares, que no els professen cap respecte, ni accepten la seva autoritat.

A les terres del nord és molt corrent topar amb criatures posseïdes per un jo desbordant i que sota l'embadalida mirada paterna transiten pel món convençuts de la seva gràcia extraordinària, sense adonar-se que justament aquesta convicció és el que fa que a ulls aliens la perdin tota...

Que em perdonin els pares en general però em temo que ens hem de sotmetre a una dolorosa autocrítica i acceptar que les nostres criatures són més aviat carregoses, que han perdut aquella barreja d'ingenuïtat i determinació que fa que la relació amb nens d'altres latituds esdevingui molt més agradables. Balsàmica, fins i tot, quan t'adones que, i això és quasi un prodigi: no únicament els adults els donen instruccions sinó que ells en fan cas.

diumenge, 12 de març del 2017

pd 962

​AVUI 24 de juny del 2006
SER PROFESSOR NO ÉS FÀCIL 
Maria de la Pau Janer

No us penseu que ser professor és fàcil. Es tracta d'una professió ben complicada, sobretot per als que es dediquen a treballar amb adolescents. L'adolescència, aquella època quasi eterna de contradiccions i dubtes. Una autèntica tortura per als educadors que han d'enfrontar-s'hi...
Tinc amics que treballen com a professors d'institut. Des de fa uns anys, la seva feina ha anat fent-se molt dura. Han de lluitar contra el desinterès dels joves, contra la passivitat generalitzada, i contra uns pares que han perdut el respecte per a la figura de l'ensenyant. En aquestes condicions, qui és capaç de suportar la tasca? Una ​amiga meva feia classes de català... mentre ella suava l'ànima explicant a la pissarra els pronoms febles, els seus alumnes organitzaven balls andalusos al mig de l'aula...
...
Quan algú et fa sentir ridícul, el perdó no és fàcil.

dissabte, 11 de març del 2017

pd 961

​AVUI 25 d'abril del 2006
CAP EL TRILINGÜISME?
Francesc Puigp​elat

...
Ja tenim prou experiència per saber que el sistema d'immersió lingüística ​ha fracassat com a mitjà per promoure l'ús del català. El jovent castellanoparlant ( majoria a l'àrea de Barcelona) té una percepció del català com a llengua oficial, imposada, fictícia, artificiosa i que té escassa relació amb la realitat social. L'estudia amb resignació al cicle obligatori. Ara: quan arriba a la universitat, se n'oblida automàticament. El nombre de monolingües castellans rígids augmenta, perquè l'obligació del català genera anticossos entre el jovent.
... La immersió, del tot benintencionada, no ha tingut els efectes desitjats. Es va suposar que, amb el català a tot l'ensenyament bàsic, la llengua adquiriria prestigi i guanyaria en l'ús privat i l'ús social. Va ser un error. Molts joves catalans són només bilingües en teoria: a la pràctica passen olímpicament del català des del moment que tanquen la porta de l'aula... per als joves, el català és la llengua oficial i administrativa,  mentre que el castellà és la llengua del carrer i de l'oci, la llengua que té força i vitalitat...
...
El català està perdent la batalla davant del castellà. I la seguirà perdent.Potser la introducció de l'anglès com a tercera llengua debilitaria el castellà i donaria oxigen al català...

divendres, 10 de març del 2017

pd 960

LA VANGUARDIA - 11 de juny del 2010
LA FÓRMULA D'ALAIN TOURAINE
Eulàlia Solé
... Anàlisi sobre el futur que ens espera en un sistema econòmic global lluny de l'abast de la gent corrent. Empresaris, professors, periodistes, obrers, polítics, ningú pot controlar un sistema dominat pel mercat i l'especulació. Ni Obama ha pogut canviar el sistema financer que ens regeix. Tres anys després de l'esclat de la crisi bancària, les entitats han refet la seva fortuna, han tornat a les seves pràctiques, i els executius financer tornen a cobrar 400 vegades més que un obrer.
Hem passat d'un sistema econòmic mogut per la indústria, on hi havia noms identificables, a un altre dominat per un neoliberalisme on l'economia global i l'especulació financera planegen sobre la societat...
Touraine es pregunta de quina manera aquesta massa sotmesa pot resistir-se a l'economia global. Llur fórmula fa referència a la força universalista de la raó i dels drets humans. La raó en front de l'arbitrarietat egoista dels totpoderosos; els drets humans en front de l'explotació sense fre. ¿D'on traurà aquesta força una gernació adduïda pel sistema i que llur única identitat resideix en el consum? La senyera dels drets humans conté aquesta potència, traduïda en la frase "Vull ser respectat" comuna a totes les persones i classes socials. Vet aquí l'energia que és possible mobilitzar...
"Entre dos pervindres", era el títol de la lliçó de Touraine. O seguim sotmesos al grup d'omnipotents que debat en secret el desmantellament de l'estat del benestar, o vigoritzem la vida social per aconseguir que l'economia funcioni a favor del món sencer. O éssers amb drets , o éssers sotmesos i sense veu.

dijous, 9 de març del 2017

pd 959

​EL PERIÓDICO, Dissabte​, 13 de juny del 2009
I SI PERDO LA MEMÒRIA: !QUINA PURESA!
Félix de Azúa
... Parlàvem d'estudiants d'arquitectura de quart curs. Uns galifardeus. (El professor parlant del romànic, parla del pantocràtor i de la Majestat. Un estudiant li pregunta si aquest Crist de que parla és el dels cristians. Ell li confirma i li pregunta si sap en quin segle va néixer. Resposta: "No, no ho sé, ¿al segle VII?")
El més commovedor d'aquesta escena no resideix en la ignorància del noi, que ha de ser atribuïda als seus professors, als seus pares i per sobre de tot als successius ministres d'Educació, sinó en la sublim pau interior que ostenta. Efectivament, situar el naixement de Crist més o menys set segles després de mort em sembla sensacional. !Alliberar-se d'una vegada i per sempre de tota la tradició occidental! !Mancar d'història, de consciència temporal, de passat, de referències, de models! S'entén, és clar, la necessitat imperiosa d'aquestes criatures, la seva obsessió per aconseguir una identitat i si pot ser una identitat col·lectiva que faci de la vida un desenvolupament del "botellón".
Perquè, efectivament, no hi ha puresa més gran que l'aconseguida amb l'anul·lació de la memòria després del pas pels successius escorxadors estatals del coneixement. Una puresa, per dir-ho així, ària.


dimecres, 8 de març del 2017

pd 958

​EL PUNT / Dimecres, 22 de març del 2006
LA FORÇA DEL VOLUNTARIAT (i 2)
Francesc Torralb​a Roselló​

(continua...)​
El voluntari no es proposa tapar un forat, ni posar un pedaç en un món que cau a trossos. Tampoc no és un salvador de la pàtria. Es proposa donar temps als altres. Creu en la possibilitat de canviar la qualitat de vida de les persones a través del testimoni actiu. No espera una futura revolució. Viu cada dia amb una actitud revolucionària. Tampoc no espera un canvi estructural de la societat consumista, capitalista i hedonista. No és un ingenu, però treballa quotidianament per capgirar aquesta societat. El voluntari és un revolucionari en actiu. Discret i silenciós. Un testimoni que cal escoltar, perquè la seva acció desinteressada li dóna autoritat moral per parlar de les misèries que genera el nostre sistema de vida. No parla des de les estadístiques, sinó des del cor. Es mulla per millorar un àmbit de vida... No és un desvagat que disposa de temps lliure. És algú que organitza el seu temps sense oblidar el dolor dels altres. Sap concedir importància al que la té i, en aquest sentit, és una figura que neda a contracorrent.
Donem-los veu. Deixem que parlin. Escoltem-los i en adonarem que no són éssers excepcionals, sinó homes i dones de carn i ossos que no en tenen prou a lamentar-se d'un món que corre desbocat, sinó que se senten implicats a posar el seu gra de sorra per millorar-lo.
Benvinguda sigui aquesta milícia invisible que, d'una manera activa i eficaç, treballa dia a dia per fer més digna la vida dels altres.

dimarts, 7 de març del 2017

pd 957

​EL PUNT / Dimecres, 22 de març del 2006
LA FORÇA DEL VOLUNTARIAT (1) 
Francesc Torralba Rosselló

Aparentment, no existeixen. No són visibles socialment. Rarament apareixen en els mitjans de comunicació de masses. Fan la feina discretament, sense fer-se notar. N'hi ha a tot arreu. Als pobles i a les ciutats. Actuen solitàriament o organitzadament.Són molts, molts més dels que pensem. Operen en diferents llocs: en presons, en escoles, en hospitals, en geriàtrics, en entorns naturals o en entitats culturals. Són els voluntaris i representen el batec positiu d'un país. Són una expressió de la seva riquesa ètica.
Actuen a contracorrent. No busquen el propi benefici, ni tampoc acumular mèrits en la lluita per la supervivència laboral. Es donen als altres. Dediquen temps i esforços a persones desconegudes. Van d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Són l'expressió més viva i més ferma del que tan sovint s'anomena la força de la societat civil. La seva generositat i entrega ens admira, però encara més la fidelitat prolongada al llarg del temps.
...
... el voluntariat expressa, en qualsevol cas, el bo i millor d'un país.
Ens hem d'enorgullir de viure en un país on creixen i es multipliquen associacions sostingudes voluntàriament...
Hi ha voluntaris que acompanyen malalts terminals a morir dignament. N'hi ha que ajuden fills d'immigrants a fer els deures escolars i a integrar hàbits d'estudi. N'hi ha que escolten presidiaris... Són l'ànima d'un país.
Fàcilment, els oblidem... Arribem a creure, fins i tot, que l'altruisme és un somni de vells romàntics. Però no podem negar el batec de bondat que hi ha en el fons de les nostres societats.
(continuarà...)

dilluns, 6 de març del 2017

pd 956

(Avui, excepcionalment, no ressenyo un paper de diari, sinó tres o quatre planes d'un llibre)
ÚLTIMA NOTÍCIA DE JESÚS EL NATZARÉ
Sobre miracles i resurreccions (pgs. 388, 393, 394 i 404)
Lluís Busquets i Grabulosa

J.D. Crossan, sense negar que el Jesùs històric sigui un veritable guaridor i exorcista ni negar tampoc que els seus seguidors consideressin aquestes accions com a miracles, especula que no es pot afirmar amb certesa cap dels relats de guarició, exorcisme o revitalització com a plenament històric en la seva forma narrativa actual...
...
Davant d'aquests vint-i-tants fets prodigiosos, certament podríem establir un sedasseig cercant explicacions de quatre mena: literàries, contextuals, naturals i liturgicofiducials...
... d'explicacions naturals a determinats miracles (el més gran de tots, la «resurrecció» de Jesús), se n'han cercat sovint...
Hi ha, doncs, miracles que són actes litúrgics encoberts, expressions de la fe d'aquelles primeres esglésies que creien en Jesús. Les revitalitzacions – no pas resurreccions, perquè, quan ressuscitem, no morirem mai més – són tres...
...
... no volem insistir pas en aquests tipus de signes, què, òbviament, no es poden pas prendre com a cròniques històriques. La prova que la revitalització de Llàtzer pot ser una simple anticipació és que Jesús fa el mateix itinerari que les dones faran vers el seu sepulcre, proposa la mateixa qüestió («On l'heu posat?»), té les mateixes reaccions (plany i temor), per no parlar del marc (cova i pedra) ni del sudari i les benes.

diumenge, 5 de març del 2017

pd 955

EL PERIÓDICO, dissabte 12 d'abril del 2008
LA LLIÇÓ DEL JOC ANGLÈS
Josep M. Espinàs
... Feia anys que no m'havia trobat contemplant un partit sencer...
Però l'altre dia em va passar una cosa molt estranya: estava veient un partit de debò... Passaven els minuts i jo continuava atent a la pantalla. Admirat. I quan admires alguna cosa, el pas del temps no té importància, tot el que tens al teu voltant es desdibuixa... Si es produeix la màgia de l'admiració, et quedes com abstret.
Quan tenia 16 anys anava al camp del Barça, el de les Corts... Més que anar a veure un bon partit, anava a veure si guanyava el Barça.
L'altre dia, a casa, assegut còmodament, si em vaig quedar mirant el partit és per una raó: va ser extraordinari. Potser el millor partit que he vist mai. Dos grans equips anglesos que estaven creant un espectacle perfecte, no només uns quants minuts de tant en tant, sinó durant una hora i mitja, la que va durar el partit.
Intento explicar-ho. Passades de pilota d'una precisió absoluta. Però no curtes com un entreteniment, per no perdre-la. Passades de risc, per atacar, jugant-se-la. Una lliçó de geometria. Un domini absolut de la distància i la velocitat. Un ritme de joc com un al·legro. Energia i intel·ligència constants. Res de perdre el temps i de tenir l'ànim encongit. La mateixa tensió en els dos equips...
El futbol és un misteri. És cert que molts equips del món poden guanyar un equip anglès. Però, com juguen els anglesos!

divendres, 3 de març del 2017

pd 954

​EL PUNT / maig de 2007
L'URBANISME ABSENT
Edgar Illas
... Els programes polítics no parlen de l'expansió suburbana que la major part de la indústria immobiliària del nostre país està implementant tot aprofitant-se de l'angoixa col·lectiva per viure en zones on no hi hagi immigrants. Així, el model urbà que s'està imposant converteix els nuclis antics en zones d'oci i de consum sobretot cultural, i la resta de barris en zones cada vegada més extenses i, per tant, més aïllades entre si. Les mesures per trencar aquestes dinàmiques són les més urgents si es vol combatre la segregació social. Però, és clar, quin polític s'atreveix a oposar-se al creixement del seu poble o, si més no, a dictaminar que els nous habitatges s'han de dissenyar en funció de seu paper social i no del gust exclusiu dels seus propietaris?

dijous, 2 de març del 2017

pd 953

​EL PUNT / maig​ del 2007
DRETES, ESQUERRES I ELECCIONS MUNICIPALS
Enric Marín i Otto
Una de les sentències més reiterades pels polítics i intel·lectuals conservadors és la de l'obsolescència de la distinció entre esquerres i dretes. Segons aquesta visió, les receptes econòmiques, polítiques i culturals de la dreta són, en realitat, més "progressistes" que les de les esquerres. No negaré que algunes concepcions arcaiques i estàtiques de les esquerres són gairebé tan "carques" i regressives com les del delirant imaginari dels neoconservadors que ens van portar al desastre de la guerra de l'Iraq. Ara bé, feta aquesta precisió, sostinc que la distinció entre dretes i esquerres és més actual avui que mai abans...
...  aquest cap de setmana Artur Mas fa unes declaracions en els quals vincula la gestió del govern de Catalunya (el tripartit) amb l'existència de l'amenaça gihadista. ja tenim el cercle del discurs de dretes tancat: immigració, incompetència del govern d'esquerres i terrorisme islamista. És un discurs pròxim al que fa el PP amb ETA, però amb un ingredient encara més desestabilitzador: la nova immigració.
Segur que no hi ha diferències entre dretes i esquerres?... Antón Reixa deia que és d'esquerres perquè sap que no pot ser lliure si els altres no ho són. L'esquerra moderna manté els ideals de cohesió social des d'una òptica estrictament i radicalment democràtica. I des d'aquest perspectiva, l'esquerra s'oposa a les diferents formes d'autoritarisme, tot reivindicant l'actualització constant dels drets civils des del respecte a la diferència...