divendres, 4 de desembre del 2015

pd 589

ARA, 15 de març del 2014
NOSALTRES, ELS PARTISANS
Toni Güell

"Mio padre è morto partigiano" és una poesia que sol representar-se com a monòleg. Els l'explico perquè em sembla que aquí no sol representar-se gaire. Un personatge de 32 anys ens explica que el seu pare va morir als 18, poc després d'engendrar-lo: els feixistes van afusellar-lo al nord de Itàlia per partisà. I un dia, el fill somnia en ell. És un somni angoixant, però no pel fet de trobar-se amb un pare adolescent, bromista i rialler, sinó per les preguntes en què desemboca la seva lleugeresa aparent: “El món nou, l'heu construït, oi? Fill meu, ens heu venjat? En resum: el poble... mana?” El fill s'embarbussa amb subterfugis, i acaba responent-li amb una metàfora que fa trontollar el públic: “Els que et van afusellar et fan morir cada dia, pare”. Però davant d'això, el pare adolescent del somni es limita a arronsar-se d'espatlles, potser glaçat per dins però encara somrient i afable, i marxa girant l'esquena a la Itàlia de la segona meitat del segle XX: “I què sé jo, del que ha passat... Jo em vaig quedar en aquella època, relaxat, quan jugava, jugava; jugava a futbol, i no em cansava; jugava amb la teva mare, i l'abraçava...”
Em temo que a vegades tenim la gosadia de creure que som com el partisà adolescent. Ens diem que, si no ens esforcem a canviar les coses i tot ens és una mica igual, els responsables són l'escamot dels corruptes i els polítics afins, que ens han portat a una desafecció que és com un "paredón" on un perd la vida política. És culpa seva, diem, si ens arronsem d'espatlles, si girem l'esquena al nostre temps, si només volem refugiar-nos en una mena de puresa inconscient i (com és lògic) veure jugar el Barça. Però són excuses. No som el partisà adolescent, nosaltres.