EL PAÍS, 5 de setembre del 2001
CURSO
Félix de Azúa
Una part no prescindible de la població es dedica professionalment a l'ensenyament. És aquesta una activitat que va gaudir de gran predicament entre la gent senzilla, i encara queda un grapat de novel·listes i poetes que, de tant en tant, canta la memòria d'un vell mestre, savi, benèfic, i obligadament republicà. Aquells eren temps en què l'ensenyament tenia una funció indiscutida. Si l'alumne era despert, treballador, disciplinat i obedient, podia lluitar per aconseguir un millor destí que el del seus pares. L'ensenyament era una Escala de Jacob.
Les coses han canviat. Gairebé ningú creu que un fill actual hagi de tenir oportunitats millors que les dels seus pares, per no parlar dels avis, els quals semblen haver-se quedat amb el país sencer com a botí. I si de cas algú de cor bondadós s'obligués a creure-ho, no sabria com encomanar al seu fill coses avui tan infames com el raonament, l'esforç o la disciplina, per no esmentar el respecte al mestre, signes, tots ells, de personalitat paranoica i fatxa. De manera que els mestres i professors no tenen ni idea de per a què treballen en tan arcaica activitat, ni com s'haurien de comportar en les actuals circumstàncies, o si de cas podrien ser més útils a la societat si es suïcidessin. A la vista del tracte que reben, es diria que una part del Govern així ho creu.
De manera que, en aquests dies en què fatalment i sense remei totes les cadenes de TV van a repetir fins a la nàusea l'entrada de nens a l'escola, d'adolescents a l'institut i de joves a la universitat, els ensenyants agrairien una imatge, només una, per caritat.
La professora ajuntant cartipassos abans de sortir de casa. La seva família que l'acomiada com si marxés a la guerra, l'espòs amb una criatura en braços, l'àvia eixugant amb el drap de cuina. La professora quan entra a l'escola, institut o facultat, i alça la mirada al cel incorruptible demanant clemència. Les amargues llàgrimes que vessa. Molt més amargues que les de l'inevitable nen i la seva no menys inevitable beneïda mare. Per una vegada, que el distingit públic vegi plorar als mestres.
