dimarts, 29 de setembre del 2015

pd 527

AVUI 13 de juny del 2010
CAPARRUTS, INVISIBLES, NECESSARIS
Ramon Solsona

Vas ser una generació trencada, quasi feta malbé. Els van tallar les ales, els van posar un morrió, els van fer alçar el braç, els van arrasar el solar, l'aurora es va convertir en cendra, el present va ser una eternitat de gana i por que va trinxar moltes voluntats. No totes, però. Un petit exèrcit invisible minava la dictadura amb uns rosecs quasi inapreciables. Amb la persistència dels corcs... se les van empescar per continuar en secret l'obra de Pompeu Fabra. Primer eren pocs, però de mica en mica es van convertir en una taca d'oli. Eren els mestres de català.
... aquells joves que expressaven l'amor a la llengua i a la terra en forma d'excursionisme i d'una puresa lingüística que no s'entén si no és per la voluntat de resistir tots els cops. Ells van salvar els mots...
Jordi Mir no és una patum, sinó un home d'acció. Va peleiar, com deia la meva àvia, perquè el català arribés a tot arreu i amb el nivell més alt possible. Jo, tu, ell, nosaltres, tots plegats en som beneficiaris, per això sento una gratitud immensa davant d'aquella feinada sorda, humil. No sóc l'únic... Gràcies a tots els jordimirs anònims, caparruts, invisibles i necessaris.

(Nota de l'amanuense: deixeu-me treure de l'anonimat i dedicar aquest paper a la Carme Torelló i López)