pd 528

EL PERIÓDICO dimecres, 18 de maig del 2001

UNA LLIÇÓ IMPARTIDA AL CARRER

Antonio Franco

Teorema del sentit comú: un l'ensenyament els canvis són utòpics (llegiu-hi impossibles) sense augments pressupostaris.

Els professors de la pública se saben mal pagats i poc recolzats per la Generalitat, que és qui ja de garantir la qualitat d'aquest tipus de  docència. Carme-Laura Gil, la consellera, ha fet un llarg viatge allunyant-se de la vibració que transmetia en aquest sentit quan ensenyava.

La pública demana, a més a més, més diners per a especialistes que treballin als centres amb alumnes difícils o amb immigrants, uns nois que els centres privats subvencionats se saben treure de sobre.

Com que són professors, saben. Saben què passa. I ho donen a conèixer. El seu ofici els obliga a fer-ho.

pd 527

AVUI 13 de juny del 2010

CAPARRUTS, INVISIBLES, NECESSARIS

Ramon Solsona

Vas ser una generació trencada, quasi feta malbé. Els van tallar les ales, els van posar un morrió, els van fer alçar el braç, els van arrasar el solar, l'aurora es va convertir en cendra, el present va ser una eternitat de gana i por que va trinxar moltes voluntats. No totes, però. Un petit exèrcit invisible minava la dictadura amb uns rosecs quasi inapreciables. Amb la persistència dels corcs... se les van empescar per continuar en secret l'obra de Pompeu Fabra. Primer eren pocs, però de mica en mica es van convertir en una taca d'oli. Eren els mestres de català.

... aquells joves que expressaven l'amor a la llengua i a la terra en forma d'excursionisme i d'una puresa lingüística que no s'entén si no és per la voluntat de resistir tots els cops. Ells van salvar els mots...

Jordi Mir no és una patum, sinó un home d'acció. Va peleiar, com deia la meva àvia, perquè el català arribés a tot arreu i amb el nivell més alt possible. Jo, tu, ell, nosaltres, tots plegats en som beneficiaris, per això sento una gratitud immensa davant d'aquella feinada sorda, humil. No sóc l'únic... Gràcies a tots els jordimirs anònims, caparruts, invisibles i necessaris.

(Nota de l'amanuense: deixeu-me treure de l'anonimat i dedicar aquest paper a la Carme Torelló i López)

pd 526

ARA dissabte, 21 de desembre del 2013

VOLUNTAT DE SER

Jordi Riera i Romaní

Ni la “voluntat de plaer” segons Sigmund Freud ni la “voluntat de poder” d'Alfred Adler expliquen avui la voluntat de ser de molt bona part del poble català. Aquesta voluntat col·lectiva d'avui, que vol expressar-se de manera lliure i clara, s'explica molt millor a la llum de la proposta de Viktor Frankl entorn de la “voluntat de sentit”.

Voluntat de sentit que té a veure més amb transcendir-nos individualment i col·lectivament, com a comunitat, com a poble, que no pas amb un mer desig col·lectiu vinculat a una pujada d'adrenalina circumstancial i espúria. Tot el que avui emergeix no és flor d'un dia i ve de dins, i de lluny...

Ens mobilitza, per tant, un autèntic desig de sentit que s'ha mantingut persistent i tenaç al llarg dels segles i que ha anat arrelant en el moll de l'os del nostre gen cultural, social, educatiu i polític en el decurs de generacions i generacions. És la voluntat de ser i de sentit d'un poble acollidor, amb llengua, cultura, valors i costums propis, que no excloents, i que vol anar més enllà d'ell mateix, sense haver d'anar en contra de ningú.

...

Sigui quin sigui el resultat final d'aquest procés, un poble com el nostre, amarat del sentit d'història que deixen tant les victòries com les derrotes, sabrà interpretar-lo de manera adequada, compromesa i inclusiva. Justament perquè, com dèiem al principi, la nostra voluntat és de sentit, ben lluny de raons indignes, castisses, divisòries o insolidàries.

pd 525

ARA dissabte, 19 d'octubre del 2013

SET NOTES SOBRE L'INDEPENDENTISME CATALÀ ACTUAL

Hilari Raguer

1ª. Ja no es té por de proclamar-se independentista. Després de tres segles de duríssima repressió, no gosàvem dir públicament el que en el fons sentíem i volíem...

2ª. Veiem factible la independència en un futur no gaire llunyà... Ningú no ens ho donarà fet i pastat, però des de l'exterior acceptaran el fet...

3ª. Som conscients de l'espoli fiscal...

4ª. La incorporació al procés independentista de molts castellanoparlants.

5ª. No es tracta ja d'un sentiment visceral, impulsiu, sinó que veiem gran quantitat de persones competents... que tenen ben estudiats els aspectes pràctics de la marxa cap a la independència...

6ª. Espanya ja ha fet tard per oferir solucions transaccionals... la solució ha de ser més radical i, a més, ja no ens els podríem creure.

I 7ª. Nombrosos indicis fan pensar que el polítics espanyols s'adonen d'aquestes sis característiques... Veuen que la situació és extremadament delicada...

pd 524

ARA  dissabte , 14 de setembre del 2013

CATALUNYA: NOMÉS INDEPENDÈNCIA?

Xavier Casals

... aquesta demanda d'independència per a amplis sectors de la ciutadania és inseparable d'un canvi en la forma de fer política: davant la tradicional, articulada des de dalt i que discorre per vies institucionals, en sorgeix una altra d'associada al món civil, generada des de baix, de caràcter assembleari i que demana més participació. I és que la desafecció de bona part dels catalans envers l'Estat és paral·lela a una altra desafecció envers la classe política catalana que passa desapercebuda molt sovint.

...

Aquesta tendència es plasmà en un populisme plebiscitari que tingué dues projeccions: les consultes populars per la independència i els "indignats"... A més d'instal·lar la independència en l'agenda política, aquestes votacions estengueren una democràcia participativa que sintonitzà amb el qüestionament de la vella política representada pels grans partits...

...

La consulta uneix el carrer i el Parlament. La Via Catalana és una representació del poble en moviment per sobre dels partits però amb el seu suport... és una expressió d'independentisme assembleari de masses.

Gestionar l'actual secessionisme només des de la política institucional serà cada cop  més difícil per una raó: hom vol un nou Estat, però també una nova política, i això no s'ha copsat prou.

pd 523

ARA,  2 de febrer del 2013

LA SOBIRANIA, LA NACIÓ I LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA (i 2)

Borja de Riquer

...Jordi Solé Tura diu que l'any 1978, els ponents constitucionals van rebre un paper procedent de la Moncloa, que segons els van dir venia consensuat amb "las alturas". Al paper hi havia un text, escrit a mà, del qual no es podia tocar ni una coma, i que bàsicament introduïa  dues frases: "la indisoluble unidad de la Nación Española" i la definició que España era "la patria común e indivisible de todos los españoles". Fixeu-vos en aquests dos conceptes tan essencialistes com escassament democràtics: "indisoluble" i "indivisible".

Així, amb fòrceps i com una imposició dels poders fàctics del franquisme - "las alturas" - s'imposà el redactat definitiu de l'article 2 que ara els polítics espanyols presenten com a fruit del  consens democràtic i de la gran acceptació assolida llavors per la Constitució.

Avui, trenta-quatre anys després, ¿es pot tolerar la permanència de principis constitucionals imposats d'aquella manera?... ¿ Què passa quan la nació oficial no és acceptada com a pròpia, com l'única i l'exclusiva per importants sectors de la ciutadania? ¿Se'ls imposa per la força aquesta identitat oficial?... ¿Com és possible que partits que sostenen als seus estatuts que Catalunya és una nació després no votin una declaració que defensa el dret a decidir dels catalans?

Desenganyeu-vos, no hi ha cap possibilitat de fer un debat mínimament civilitzat, ni en termes polítics, ni tampoc en els científics, amb uns interlocutors que sostenen que no hi ha més identitat nacional que la seva.

pd 522

ARA,  2 de febrer del 2013

LA SOBIRANIA, LA NACIÓ I LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA (1)

Borja de Riquer

... la font legitimadora de la sobirania espanyola, segons al Constitució del 1978, és la tesi que els ciutadans d'aquest estat formen part d'una sola nació, Espanya, que ja existia prèviament... molts polítics i jutges... no han acceptat mai l'existència d'altres col·lectius de ciutadans que es poden sentir diferents, i fins i tot han negat que aquests tinguin una altra identitat nacional, defensen amb vehemència que no hi ha més nació que la seva. El seu nacionalisme és, de fet, com una mena de creença integrista... La identitat nacional ja ve donada, no és una adquisició voluntària... 

"Espanya es una obra de Dios, o de la naturaleza" (Antonio Cánovas del Castillo, 1881). Amb aquestes credencials "divines" els nacionalistes espanyols mai han previst la possible existència de ciutadans que considerin que la seva pàtria és una altra. Per a ells això és quelcom incomprensible i antinatural, i també un acte de traïció a la història.

pd 521

ARA  dissabte, 22 de setembre del 2012

EL CAS ESCOCÈS ACONSELLA LA VIA DEL REFERÈNDUM

LA DECLARACIÓ UNILATERAL TÉ MENYS LEGITIMITAT EXTERIOR

Roger Tugas

Malauradament no hi ha un manual pràctic per a les nacions que volen esdevenir independents per guiar el seus passos cap a l'estat propi... De tots els processos de secessió que hi ha hagut en les últimes dècades, però, fossin pactats o no, majoritàriament les nacions han assolit l'estat propi a través de dues grans vies: el referèndum o la declaració unilateral d'independència... El que sembla clar és que (en ambdues opcions) el primer pas seran unes eleccions plebiscitàries...

... el Parlament resultant i el Govern que s'hi escollís ja estaria legitimat per fer els primers passos cap a l'estat propi des de la plena democràcia...

Una negociació difícil però necessària amb Espanya... que si enviés els tancs o dissolgués l'autonomia, això se'ls acabaria girant en contra perquè incentivaria l'independentisme i faria reaccionar la UE.

El referèndum, un pas imprescindible... És millor una doble legitimació: les eleccions plebiscitàries i el referèndum, per aconseguir la màxima credibilitat i el màxim reconeixement a l'exterior... en canvi una declaració unilateral d'independència, per ser efectiva, ha de ser previ el suport d'altres estats... caldria, per tant, tenir ja el reconeixement previ d'algun país, si pot ser de la UE... pot ser útil, però no resoldria la qüestió, en qualsevol cas seria necessari un referèndum.

pd 520

ARA, 7 de juliol del 2012

DEL CANDOR EN POLÍTICA

Albert Sánchez Piñol

Què és el pactisme?... "És un tarannà propi dels catalans, una inclinació natural per arribar a enteses i acords". Bé doncs, aquesta concepció és radicalment, absolutament,  falsa. De fet, el pactisme era un principi del tot oposat, una institució segons la qual si un pretendent al tron volia ser rei dels catalans havia d'acatar públicament les seves Constitucions i Llibertats. En cas contrari els catalans estaven legitimats, si calia, a declarar-li la guerra.

...

Segons els partidaris de l'"oasi" se suposa que els catalans som naturalment "pactistes", de la qual cosa es deriva que som naturalment assenyats i, en conseqüència, pacífics. Mentida podrida. La història de Catalunya és la història de la barricada i de l'aldarull, és la història d'una revolta sempre larvada. Com en tots els llocs històricament dinàmics. Com a tots els llocs on els fluxos sociològics, ideològics i econòmics generen expectatives de canvi. I no hem de penedir-nos-en, la història és la història...

...

Ara arriba el govern i ens vol convèncer que aconseguirà un gran pacte fiscal. Esclar que sí. No tenim prou poder per regular la ubicació d'extractors urbans o la pixera dels gossos chihuahua, però serem capaços de doblegar, i per les bones, aquest mamut polític, aquesta desmesura espanyolista anomenada PP, un interlocutor tan flexible, tan tolerant, que abans de començar a parlar vol que admetem que aquest article no està escrit en català, sinó en aragonès oriental. I esclar, ens han convençut tant i tant que el pactisme és ser mesell i l'"oasi" és ser pacífic que en la negociació del pacte fiscal se'ns pixaran al damunt.

pd 519

ARA  dissabte, 26 de maig del 2012

L'ENDEMÀ DE LA XIULADA

Jordi Creus

No seré jo qui escrigui que esport i política no s'han de barrejar, que són com l'aigua i l'oli. Val a dir que, generalment, qui defensa aquesta estupidesa és qui més fa servir l'esport per als seus interessos polítics....

... us proposo de retrocedir una mica més en el temps i plantar-nos al 14 de juny del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera. Aquell dia el camp de les Corts acollia un partit de futbol entre el Barça i el Júpiter per homenatjar l'Orfeó Català... els organitzadors van convidar una banda de música de la marina britànica... que per tenir un detall amb els amfitrions, comença a interpretar la Marxa reial. Immediatament, la gran majoria del públic comença a xiular... els músics absolutament desorientats...

Deu dies després, el governador civil de Barcelona, el general Jaime Milans del Bosch, va ordenar tant la clausura del camp com la suspensió de qualsevol activitat del club durant sis mesos. A més, el president Gamper, que va haver de marxar temporalment de Catalunya, va ser inhabilitat per a tornar a presidir el Barça. L'entitat en va sortir reforçada i amb el qualificatiu de "més que un club" que encara manté avui dia...

Una de les persones que va entrar com a soci a causa d'aquests fets va ser Josep Suñol i Garriga, que posteriorment va ser president del club fins el seu afusellament per part de les tropes franquistes el dia 6 d'agost del 1936 a Guadarrama.

pd 518

ARA, 16 de setembre del 2012  PARAULES ENVERINADES   Toni Soler

ELS CONVERSOS... primer, els que eren independentistes de cor però rebutjaven la idea perquè la trobaven irrealitzable; segon, els que s'han atipat de la situació actual per raons econòmiques o d'altra mena; tercer, els que han detectat un poderós canvi de vent i s'apunten – com fan sempre – al carro guanyador. Pot semblar una mica fangosa per a un moviment que vol ser majoritari, però és mèrit del sobiranisme haver-se apropiat dels malcontents gràcies a un discurs convincent i enraonat... l'independentisme català s'ha tret el passamuntanyes i ara és un producte per a tots els públics, una tendència tan transversal com ho és l'ecologisme...

NOUS ARGUMENTS... se'ns dirà que només ens mou l'egoisme, que ens desentenem de tot quan pitjor està tot i, sobretot, que posem en risc el futur d'Espanya i, de retruc, el futur de l'euro...

LES EMOCIONS. La ràbia donarà pas a la tendresa i a les moixaines. Catalans, us estimem, us admirem, us necessitem, ens diran. Hem fet un llarg camí junts, no us volem perdre... I no faltarà un missatge específic per als catalans d'origen espanyol: compatriotes, no podeu renunciar als orígens, ni permetre que el politiqueig posi un mur insalvable entre vosaltres i la terra de la vostra família. Un argument clàssic però eficaç el de la crida de la sang...

davant d'aquesta mena de campanyes, convindrà que el sobiranisme no perdi els nervis, no simplifiqui, no infravalori, no doni res per guanyat i no deixi ningú per convèncer. I convindrà també que la classe política catalana es prepari per bastir un projecte d'estat sòlid, rigorós, pluralista i fiable: d'ara endavant, amb les paraules no n'hi haurà prou.

pd 517

ARA, 16 de setembre del 2012 

   ÈXIT O FRACÀS  Josep Ramoneda

Hi ha un cert consens a decretar el fracàs de l'estat de les autonomies... Depèn del que se n'esperés. Si la seva funció era resoldre el problema històric d'inserció de Catalunya i el País Basc a Espanya, trenta anys després queden pocs dubtes que no s'ha avançat gens. Al contrari: Catalunya i el País Basc estan més a prop de la porta de sortida que mai...

Tanmateix, el balanç es pot fer d'una altra manera. Trenta anys d'estat autonòmic han permès pacificar el País Basc i crear les condicions perquè la independència de Catalunya i Euskadi esdevingui un dels escenaris possibles amb carta de normalitat. Si és així, el fracàs de l'estat autonòmic no és tan evident. Ho és per aquells que creien que resoldria per sempre la qüestió de la unitat territorial d'Espanya, o per a aquells que havien assumit la dialèctica de l'estira-i-afluixa com a mode natural de relació entre Catalunya i Espanya i n'havien fet el seu negoci polític particular. Però, vist des del punt de vista de les opcions, al final el camí s'ha obert una perspectiva real que semblava tancada: la independència...

pd 516

ARA, 5 de juny del 2011   

LA INDIGNACIÓ QUE CAL  Toni Soler

... Analistes desmenjats es vanten de dir que el debat sobre el concert econòmic "ja cansa", com si fos una distracció absurda que ens impedeix preocupar-nos de l'essencial, que és com arribar a final de mes. Increïble. Quin gran miratge, quina farsa discursiva, ordida des de l'espanyolisme de sempre, el que només té com a única preocupació la unitat d'Espanya. És exactament el contrari: el tema, l'únic tema, és el dels nostres diners.

L'ESPOLI. És l'espoli fiscal. És la xuclada imparable, metòdica, sense parió a Europa en termes de solidaritat interterritorial, que supedita les nostres prioritats (seria millor dir-ne urgències) al sosteniment d'interessos que en gran mesura són aliens, per no dir contraris. Però el pitjor és que no podem lluitar contra la crisi perquè tenim les mans i els peus lligats. L'única preocupació de tots plegats hauria de ser com podem fer-nos amos del que generem i com podem retornar-ho a la societat en forma de benestar. Les acampades dels indignats, però, no en parlen...

La consecució de la sobirania fiscal, pedra angular de totes les sobiranies, no és ja un delit patriòtic, sinó un objectiu peremptori sense el qual ens condemnem a la subsidiarietat, la no responsabilitat, l'infantilisme polític i, sobretot, l'enquistament de conflictes socials que el PP utilitzarà sempre en benefici del que li convé, que és la desintegració del subjecte polític català... 

La unitat civil és desitjable, però no som un país perfecte. Si la unitat civil implica renúncies impossibles, és molt més honorable l'ampla majoria dels que volem construir i merèixer un país digne. Indignem-nos, doncs, i fem-la possible.

pd 515

ARA  diumenge, 5 de juny del 2011

DESPULLATS A SITGES

Salvador Cardús

... Al costat del gran enigma encara per desvelar de com, malgrat la seva feblesa política, la llengua i la nació catalanes han sobreviscut al llarg dels segles als embats de tants i tants intents genocides, l'altre gran qüestió que costa déu i ajut d'entendre és la nostra dòcil resignació al dèficit fiscal...

... a efectes pràctics, el saqueig fiscal és molt més greu que la sentència del tribunal Constitucional sobre l'Estatut i, en canvi, no n'hem fet mai un 10-J...

... no se'n parla, no s'explica i no s'entén perquè és una realitat que políticament incomoda a tothom... la força de la dependència política és tan gran que, malgrat que la situació també perjudica aquells que més es preocupen d'amagar-la - siguin poders polítics, poders econòmics i financers o poders mediàtics -, no ens veiem capaços de reaccionar-hi i alliberar-nos-en...

...

Cada vegada som més els que utilitzem el terme espoli per anomenar el dèficit, tot i que encara és tabú en el discurs políticament correcte. Espoli és una paraula que deriva del llatí despoliare (despullar), amb el sentit original de saquejar, robar, llevar les despulles. I és el terme que descriu més exactament la relació fiscal de Catalunya amb Espanya. Es tracta d'una paraula maleïda perquè acceptar un relat polític que incorpori la idea d'espoli, de saqueig, exigiria a qualsevol patriota mínimament decent una resposta immediata...

pd 514

ARA, dimecres, 9 de febrer del 2011

VISCA LA REPÚBLICA!   Jordi Creus

... falta poc més de dos mesos perquè es compleixin vuitanta anys d'una efemèride, la del 14 d'abril del 1931, sense la qual és difícil explicar la realitat de la Catalunya dels nostres dies. Aquell dia, el president Macià, "interpretant els sentiments i anhels del poble", va proclamar "la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica". Aquesta proclamació, molt d'acord amb el tarannà  i amb el passat del líder separatista, va ser l'acte de sobirania més important ocorregut mai a Catalunya des de l'any 1640, quan el llavors president de la Generalitat, Pau Claris, va separar temporalment el Principat de la resta de la monarquia hispànica. Ara bé, el gest de l'Avi va durar poc. Només tres dies, farcits d'intenses negociacions amb els representants del govern de la nova República Espanyola. Finalment, Macià va haver de renunciar al somni i, tot reconeixent que aquell era el dia més trist de la seva vida, restituir un autogovern molt menys ambiciós que recuperava el nom d'una de les nostres institucions ancestrals: la Generalitat.

...

Francesc Macià deixava ben clar que l'autogovern no era producte ni de la benevolència de cap dirigent espanyol ni de cap caprici legislatiu. Els drets nacionals dels catalans clavaven les seves arrels en un passat força llunyà i en una història i unes institucions truncades l'any 1714 amb la victòria borbònica.

...

... de tant  en tant, el seny (dels catalans) més esmorteït dóna pas a la rauxa més engrescadora.

pd 513

ARA, diumenge, 30 de gener del 2011

EL DESPERTAR DEL SOMNI AUTONOMISTA

Salvador Cardús

...

La societat catalana més agosarada, aquesta que els emprenedors no es cansen d'invocar, sap de totes totes que s'han tancat definitivament tots els camins cap a una Espanya federal o plurinacional. A Espanya no en volen sentir a parlar, a Catalunya no hi creu ningú, i em temo que només Duran i Lleida, per raó del càrrec, fa veure que encara és possible. I, tancada aquesta possibilitat, seguir com fins ara és "el final de Catalunya com a nació, llengua cultura i consciència col·lectiva" diu Pujol. És allò de l'"anar tirant" tant típic dels catalans, resignats a la fatalitat d'una dependència letal. I si no ens resignem a la desaparició, només ens queda la independència. Una independència, no cal dir-ho, que hauria d'estar a l'altura del segle XXI, oberta, cosmopolita, respectuosa amb la diversitat, però garantia d'un futur nacional tan agosarat, com a mínim, com el de les nacions més avançades, pròsperes i justes.

...

En definitiva, es pot somniar truites i imaginar que Espanya un dia pot ser Alemanya, el Canadà o Suïssa. Però ha arribat un punt en què els que toquem de peus a terra sabem que, tot i les dificultats, l'únic futur possible i nacionalment digne és la independència.

pd 512

ARA, 29 de juny del 2013

MANDELA I TOTS NOSALTRES Ignasi Aragay

Si tens un objectiu noble, un gran afany, la vida esdevé més digna de ser viscuda. Potser no més plàcida, però sí més plena. Un objectiu noble també et dona energia interior, et fa treure forces d'allí on potser aparentment no n'hi ha. Així doncs, t'allarga la vida. És el cas, per exemple, de Nelson Mandela.

...

Hi ha persones que no tenen cap objectiu declarat: s'acomoden en un vague anar fent. La seva vida esdevé monòtona i insulsa. Els manca força interior. L'energia se'ls consumeix als dits, els dies passen sense suc ni ruc i, al capdavall, sense sentit. La manca d'un objectiu escurça i buida la vida. És el cas de massa gent que volta sense rumb, insatisfeta, perduda en un món absurd.

Els ciutadans que avui ompliran - omplirem - el Camp Nou comparteixen un objectiu noble, pacífic i democràtic: decidir el futur col·lectiu per construir un país nou. Per això són gent activa, il·lusionada, entregada. I per això avui a l'estadi hi haurà tanta energia positiva, tanta vida amb sentit.

pd 511

ARA  dissabte, 8 de juny del 2013

EL PASSAT ÉS D'UNA SOLA PEÇA

Josep Quetglas

Izquierda Unida no és el primer partit estatal que defensa el dret d'autodeterminació.

El juny del 1935, José Díaz, d'ofici  forner i secretari general del PCE, en un discurs al Monumental Cinema de Madrid anuncia els quatre punts del programa del Front Popular. El segon punt diu: " Alliberament dels pobles oprimits per l'imperialisme espanyol. Que es concedeixi el dret de regir lliurement els seus destins a Catalunya, a Euskadi, a Galícia i a qualsevol nacionalitat que estigui oprimida per l'imperialisme d'Espanya"...

"Camarades, tenim una raó més per unir-nos tots: la lluita per l'alliberament de Catalunya, pel dret de Catalunya i de totes les nacionalitats espanyoles a disposar dels seus destins.(Aplaudiments)".

...

El setembre del 1970... Dolores Ibarruri, presidenta del PCE, es dirigeix al Comitè Central: "...us comprometo i obligo a afegir, entre els múltiples motius que impulsen i animen la nostra lluita contra la dictadura, un més: el de la defensa de les nacionalitats del nostre país a la autodeterminació... el problema nacional, que és en substància el dret de Catalunya, Euskadi i Galícia a disposar lliurement dels seus destins..." I seguia: "El dret a la lliure determinació significa el dret d'Euskadi, Catalunya i Galícia a formar part de l'Estat espanyol o a separar-se d'aquest i constituir Estats nacionals independents"

pd 510

ARA dissabte, 22 de setembre del 2012

AQUESTA TARDOR Narcís Comadira

...

Aquest final d'estiu ha estat gloriós, amb la ingent multitud que es va manifestar pels carrers de Barcelona. Jo, que vaig anar a aquella famosa del 77, em pensava que aquesta d'ara seria, en el millor dels casos, similar. Però em vaig quedar absolutament desconcertat perquè vaig veure més gent que mai al carrer i sobretot vaig veure que hi havia molts joves. Tant com els acostumem a criticar, els joves, que si res no els motiva, que si passen de tot, aquest dia 11 de setembre em van donar una gran alegria. Vaig veure que el país era jove i per això ho té tot guanyat. També em va sorprendre que no hi hagués partits polítics. No, era una concentració de gent, de gent del país que vol ser un país, que vol administrar la seva voluntat. A  més, era una manifestació alegre, hi havia unes ganes de llibertat tranquil·la, unes ganes de futur col·lectiu que em van emocionar. Va ser, com  he dit, un final d'estiu gloriós.

... sento que ens espera una llarga tardor i un llarguíssim hivern de descontentament. Però els joves, aquells joves que potser irreflexivament demanaven, i jo amb ells, que Catalunya fos un nou estat d'Europa, em donen confiança. Què ens espera? No ho sé. Però sí que intueixo que ens espera sang, suor i llàgrimes, per dir-ho amb l'expressió famosa. I vull creure que la sang serà metafòrica. Mentrestant, no podem afluixar...

pd 509 (Bona Diada!)

ARA, dimarts, 11 de setembre del 2012

AMB ESPRIU, PER LA LLIBERTAT

Sebastià Alzamora

Vaig trobar un encert que, per al vídeo de la mani, l'ANC  triés el poema XXXVIII de La pell de brau, de Salvador Espriu: és el que conté el vers "els homes no poden ser si no són lliures"...

És bo que un país amb ganes de ser-ho s'acompanyi dels seus poetes, que no són res més (però tampoc res menys) que els grans manobres de la llengua. Pot semblar poca cosa, però creguin-me: sense aquests manobres no s'aixequen parets. I sense parets no hi ha cases, ni país.

Algú podria objectar que Salvador Espriu va ser un gran poeta, però que no era independentista. En efecte, a Espriu li va tocar viure la guerra i la inacabable dictadura (tan inacabable que, en molts aspectes, encara avui s'eternitza), i va considerar més urgent escriure sobre el dolor i l'enyor... Però tampoc es va descuidar d'escriure, com dèiem, sobre la necessitat irrenunciable de la llibertat.

Tot ha canviat, i seria interessant saber què diria Espriu en un dia com avui. Fora absurd fer conjectures, però podem fixar-nos en alguns dels versos que va deixar escrits. Con aquests: "Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo. [...] Teníem la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo".

En vers i en prosa, avui (com cada dia) és el primer dia de la llibertat.

pd 508

EL PUNT 21 de febrer de 2009

NO POTS AGRADAR A TOTHOM

David Pujol i Fabrelles

Ara que està de moda ser políticament correcte, mirar de no trepitjar cap ull de poll, riure les gràcies de qualsevol indocumentat, procurar fer marrada per dir que alguna cosa no ens agrada gens, etc., em vénen a la memòria les paraules d'alguns d'aquells que s'han definit sobre el fet de voler quedar bé amb tothom de totes passades. Per exemple: “Ningú no pot sevir dos senyors” (Mt. 6, 24). “No sé quina és la clau de l'èxit, però sí sé que la clau del fracàs és intentar agradar a tothom” (Bill Cosby). En aquesta mateixa línia, els budistes afirmen que no podem complaure a tothom i que, en cas d'intentar-ho, podem acabar essent uns infeliços... Francesc Ferrer i Gironès, que aquesta setmana ha fet tres anys que ens va deixar, m'ho deia sempre amb un punt de sorna: “No vulguis caure bé a tothom, mira sempre de tenir algun enemic.” Amb moderació, tot s'ha de dir, però procuro fer cas del mestre.

pd 507

AVUI  dissabte, 28 de novembre del 2009 

Entrebancs per organitzar les consultes sobiranistes

XANTATGE A LA DEMOCRÀCIA (i 2)

Josep Maria Solé i Sabaté

...

Gent gran desil·lusionada de tanta democràcia a l'espanyola, la del PSOE del PP, són els qui avisen els joves innocents, la majoria políticament tendres, educats, creien, en democràcia, que fan malament de fiar-se dels vells esquemes de sempre que recorden els valors del franquisme, al cap i a la fi un nacionalisme espanyol fanàtic i excloent. O si es vol d'un unitarisme espanyol que vol les boques tancades dels qui se senten diferents. Joves fills del moviment ciutadà de la societat civil són els que més impulsen les actuacions a fer, els que empenyen els partits que, de forma força prudent, li donen suport. Joves compromesos que aposten per la democràcia de base, que van a buscar a empedreïts absentistes de tot moviment social a discos, als clubs de futbol, als ens socials i esportius més diversos. 

Què en resultarà de tot aquest moviment? Ningú sap, de moment, quina sortida tindrà... 

... el distanciament comença per les idees, pel pensament, per l'esperit, fins que s'arriba a un allunyament físic. Igual en les parelles. Els veritables demòcrates tenen a les seves mans guiar pel camí del seny i el respecte al pluralisme ideològic un moviment sorgit d'una àmplia, noble i lliure societat civil que pretén regenerar els valors democràtics de tot un poble que se sent, viu i vol viure com a nació.

pd 506

AVUI  dissabte, 28 de novembre del 2009 

Entrebancs per organitzar les consultes sobiranistes

XANTATGE A LA DEMOCRÀCIA (1)

Josep Maria Solé i Sabaté

A qui tenen por? De què tenen por? On són els valors de llibertat plural pels quals aquest país ha hagut de lluitar i patir tant i tant? On resta la memòria de tantes vides perdudes, de tanta presó, de tant sofriment i oprobi  per poder lliurement pensar i manifestar públicament el que hom creu?...

Li ha sorprès la quantitat de gent que té por. Por del que llegeix als diaris, del que escolta als mitjans, des de periodistes contraris a la idea, amb tot el dret del món tot sigui dit, a la ridiculització més notòria o subtil. Por dels comentaris més diversos que criden al pànic, por del què faran a Espanya si els catalans fem o deixem de fer, per l'espantall d'un passat de violència i repressió que té una ombra llarga, molt llarga.

pd 505

AVUI 24 d'abril del 2008

MULTICATALANS

Alfred Bosch

... un temor de fons vegeta en el superego occidental. L'arribada massiva d'estrangers, vindria a dir el fantasma, ens liquidarà com a poble. 

... alguns diran que ens acostem al suïcidi identitari, que cap poble pot entomar dues grans tongades d'immigrants en 50 anys, robat de quartos, de poder o d'un mercat cultural de bandera...

L'única arma que tenim, assistida per l'escola i alguna TV, és la seducció. Que funcioni l'ascensor social de l'idioma; evitar els guetos; i sobretot fer que la catalanitat, en no dependre de papers oficials, sigui una bicoca. Que les febleses actuïn de fortaleses.

...

Hi ha petits exemples que tenen la virtut d'esbossar un futur possible. Un futur obligat, si volem continuar existint. No podem girar-nos d'esquena o expulsar la meitat de la població. Tampoc no podem renunciar a la nostra personalitat. Si escopim contra el vent hi perdem, si ens deixem endur per la ventada també.

... Per egoisme, per supervivència, estem condemnats a sumar. Amb gent arribada de mil racons, però capaç de compartir somnis. Amb passats molt diferents però amb un futur comú. Catalunya serà multicatalana o no serà.

pd 504

EL PUNT / ... juny del 2008

PODREM?

Jordi Grau

" I tu amb qui vas, amb Rússia o amb Espanya?", van preguntar al "futbolero" del meu fill d'onze anys poc abans del partit de dimarts. I ell, amb tota naturalitat, va respondre que, evidentment, amb cap dels dos, que només li interessava qui feia millor futbol. Li vaig tenir enveja. Primer perquè amb tota naturalitat ha acceptat que la seva selecció és la catalana, encara que no acaba d'entendre perquè no pot competir amb la normalitat que ho fan les altres, i després perquè no necessita anar contra ningú per refermar allò que sent com a propi. Li agrada el futbol... Però no té aquell sentiment d'anar per se contra algú, diguem-ne Espanya. I quan juga Espanya i ho fa bé, ho reconeix i alaba els seus jugadors. Com ho fa amb Holanda o Alemanya o Portugal. Això em provoca una reflexió sobre el sentiment d'enveja que tinc de determinades aficions quan veus que vibren amb la seva selecció. Un amic argentí resident de fa anys a casa nostra és un boig de l'Oe, oe, eo... i no pot entendre con nosaltres, els catalans, no vibrem amb "la roja". No hi ha entès res, és clar. M'agradaria tractar Espanya com si fos Holanda i a  vegades mirant els partits ho faig. Després, però, escolto la COPE o la SER o veig la portada del Marca o l'As o d'altres i em torna aquell mal de ventre...

pd 503

EL PUNT/Dimecres, 16 de maig del 2007

VIDES FIDELS

Josep Murgades

... la paraula "desafiliació"... serveix per designar una de les moltes característiques punyents i desconcertants del nostre temps. La que té a veure amb aquesta accentuació extrema de l'individualisme que se salda amb un marcat absentisme social. I que provoca, doncs, la pèrdua de militància de tota mena d'associacions, començant potser per les religioses, però continuant després per tot d'altres que tradicionalment han creat teixit aglutinant. Cosa que, en un país com el nostre, vol dir sobretot culturals. La davallada de socis en aquestes - dels qui només paguen quota i dels qui posen, a més, el coll en tot el que convingui - és a hores d'ara espectacular, només comparable amb la caiguda en picat de les vocacions religioses...

pd 502

EL PUNT / Dimarts, 23 de gener del 2007

FESTES GLOBALS O IMPOSADES?

David Casellas

Catalunya, pel dret de conquesta, ha hagut de tolerar, de grat o per força, la introducció d'una llengua i uns costums forasters. Ara aquesta imposició és més subtil (tant si és espanyola com anglosaxona),... La imposició de les festes i símbols forasters ens està fent oblidar els tradicionals del nostre país... pares Noel que guanyen terreny al tió i als tres reis... Sant Valentí que vol substituir Sant Jordi... Potser ens han fet creure que ens hem d'avergonyir de tenir una tradició pròpia que trenca la idea d'una societat global o universal?

...

Catalunya, com a nació sotmesa, no pot decidir les seves festes i és obligada a no treballar el dia de la Constitució i, en canvi, a celebrar el seu patró, sant Jordi, en dia laborable... 

...

Cal que els catalans d'arreu celebrem aquestes festes posant l'accent en els símbols que ens uneixen com un sol poble: fent cagar el tió per Nadal, encenent les fogueres amb la mateixa flama, participant activament en la festa del llibre i de la rosa, penjant domassos i senyeres als balcons. Haurien de ser les festes més important de l'any, les úniques que, al marge de l'origen religiós o pagà, realment ens uneixen com un sol poble.

pd 501

EL PUNT / 25 d'abril del 2007

PER RAONS GLANDULARS

Miquel Pairolí

... Rajoy ha dit: "Sóc sospitós de moltes coses, però no d'estar en política per motius econòmics"... L'expressió de Rajoy consta de dues frases, ambdues notables. A la principal, Rajoy afirma que és sospitós de moltes coses. En efecte, ho és. A la subordinada, sosté que no és dedica a la política per motius econòmics. També ens el creiem. Aleshores, per quin motiu fa política, Rajoy? Això ja és més difícil d'escatir. Segurament que ell diria per voluntat de servei. És una de les respostes preferides dels polítics quan els fan aquesta pregunta. "Per voluntat de servei", contesten, amb un posat una mica idealista, mirant a l'infinit. Ah, la voluntat de servei! Quantes passions amaga aquesta expressió! Fal·leres, desitjos, impulsos íntims... Si en comptes de dir "per voluntat de servei" diguessin "per voluntat de poder" alguns serien més francs i ens entendríem millor. I tot seria més clar si diguessin, en català planer: "perquè a mi m'agrada manar". Aquesta és, en força prohoms, la raó veritable. N'hi ha que són a la política perquè els atzars de la vida els hi han empès i no han gosat oposar-s'hi.

D'altres hi han arribat per idealisme i bona fe, per autèntica voluntat de servei. Però aquests no solen durar-hi. Abandonen aviat, quan descobreixen el pòsit que hi ha, els peatges que cal pagar. 

Els que duren en política són els que l'han pres com a refugi, com a recurs per anar tirant, com a ofici per viure'n. Aquests ho aguanten tot i són capaços de tot. No us en refieu. 

Ara bé, els reis del mambo, allò que s'anomenen "animals polítics", són aquells a qui agrada manar, tenir poder, decidir,... Són en política per raons glandulars.

pd 500

EL PUNT / Dimecres, 31 d'octubre del 2007

LES ENQUESTES I EL CATALÀ

Joan Abril Español

...

Les dades són reals, ben segur que sí, les persones entrevistades són reals, no cal dir-ho, els entrevistadors són reals i segueixen una metodologia de treball seriosa. Malgrat tot, ¿hem de pensar que la gent menteix deliberadament? Si resulta que més de 9 milions de persones saben parlar el català i 11 milions l'entenen, ¿on és tota aquesta munió de gent quan vas al metro, a l'autobús, al pati d'una escola, a uns grans magatzems, a un prostíbul, a un geriàtric, a una caserna de policia, a la teva pròpia empresa...?

...

Tinc seriosos dubtes que el grau d'exigència de la societat catalana respecte a la llengua catalana sigui prou convincent, perquè si realment ho fos probablement no estaríem treballant amb tantes enquestes sobre el coneixement i l'ús del català i probablement estaríem consultant un DVD, una TV Alta Definició  o uns preservatius amb les instruccions en català...

... malgrat els més de 30 anys d'institucions democràtiques i els 24 anys de legislació de normalització i ús del català, no disposem encara d'una llengua prou segura en tots els àmbits comunicatius. No podem, doncs, fer actes d'autocomplaença...

... ens cal sobretot més capacitat decisòria, més autoestima, més naturalitat i més orgull de viure en tot i per tot amb la llengua pròpia, si realment és això el que volem...

pd 499

EL PUNT / Dilluns, 19 de novembre de 2007

"ANTES PARTÍA QUE DOBLÁ!

?

... la vicepresidenta de l'executiu espanyol, María Teresa Fernández de la Vega dient que "les decisions del Parlament de Catlunya no afecten el govern espanyol". Una frase antològica i paradigmàtica de l'esperit federalista del PSOE que alguns cecs no saben veure. Després, el mateix Zapatero ha fet brometa amb en Buenafuente (riure's de la desgràcia dels usuaris catalans de rodalies es veu que té la complicitat assegurada de l'audiència televisiva espanyola) ...

... el socialismo té una concepció monopolística de l'esquerra. I més enllà del PSOE (o del PSC) , el buit. I també té una concepció dual d'Espanya: o PSOE o PP...