dissabte, 31 de gener del 2015

pd 306

EL MÓN núm. 81 / 9 de setembre de 1983
HOMENATGE ALS MESTRES (i II)
Joan Perucho

... Després ve el moment en què el nen va a l'escola i se sotmet a una dura disciplina. El món, per primera vegada, canvia de faç, i el nen aprèn que hi ha coses en la vida que ens fan sofrir... Aquest és el primer avenç de l'home que serà demà, i el nen aprèn a treballar, a conviure amb els companys, a sofrir injustícies que li fan mal...
...
... Ara es prefereix considerar la realitat de l'infant, la seva personalitat... El nen cal que sigui el que ja és en potència, i hom procura que es desenvolupi i es manifesti lliurement. Seguin aquest corrent, i segons fons d'informació dignes de crèdit, hom ha aconseguit que els nens es converteixin en petits tirans, dotats d'un monstruós egoisme. Entre nosaltres, els resultats són més modestos: excepte honorables excepcions, sols hem aconseguit que els infants, a part de saber moltes coses, siguin mal educats...
...
Jo admiro els mestres, els bons mestres i la seva callada i mai prou agraïda tasca. S'esforcen perquè el nen, malgrat tot, tiri endavant. Un nen és quelcom molt delicat i misteriós... Sovint és un reflex de nosaltres, i això els mestres ens ho podrien contar en tot detall. Jo voldria que aquest article fos, en certa manera, un homenatge als mestres. A la seva pacient, tenaç vocació.

divendres, 30 de gener del 2015

pd 305

EL MÓN núm. 81 / 9 de setembre de 1983
HOMENATGE ALS MESTRES (I)
Joan Perucho

Com són els infants? ¿Quina cosa es tanca dins d'aquests éssers misteriosos i desconcertants que gairebé sempre estimem, gairebé sempre ens preocupen i que ocasionalment ens fastiguegen? A vegades contemplem els nens... Lleugers i esbojarrats, corren d'una banda a l'altra, joiosos de la seva existència... Sovint canten en veu baixa. Sempre ens sorprenen amb la seva capacitat d'imaginació tibada fins al límit, i per contrast els adults ens sentim pobres i gastats, escampant les cendres de les nostres, cada cop més petites, il·lusions.
Els nens són, però, cruels. Torturen tot allò que és més feble que ells... Llavors, odiem els infants... Comprenem, en aquest moment, que cal impedir que aquesta força els domini i que ens esforcem a fer-los comprendre el sentit del bé i del mal...
Els nens estimen la llibertat... dansen la llibertat dels camps, esmolen el seu ésser i es bifurquen en personatges inexistents, riuen sota els arbres, ploren per la mort d'un pardal... He recordat la meva infantesa...
Això no obstant, els nens no són lliures... 

(continuarà...)

dijous, 29 de gener del 2015

pd 303


EL PUNT 15 de desembre de 1989


Afegeix la llegenda

pd 304

AVUI, 12 de  setembre de 1990
EL GRAN OBLIDAT
Jordi Galí i Herrera

El gran oblidat en el món de l'educació és, avui, l'ensenyament primari...
"Abans dels dotze anys els jocs són fets" El que s'havia d'haver fet i no s'ha fet abans dels 12 anys és molt difícilment recuperable...
... 
...hi ha un desplaçament de l'interès social cap a edats superiors... la conseqüència d'aquest augment d'interès cap als 12-18 o més enllà és la pèrdua relativa d'importància de l'etapa 6-12...
... 
I per acabar-ho d'adobar hi ha els inevitables marxants de modes. Hom pot prometre tranquil·lament informàtica pre-natal i anglo-lactància: segur que trobarà clients. Moltes grotesques ximpleries com la que ha enunciat fan estralls...
...
Llegir, escriure i comptar en la llengua pròpia, forma el que el vell Montaigne en deia "testes ben fetes", i que preferia, ja aleshores, a "testes ben plenes".
I això, o es fa entre els 6 i 12 anys o difícilment es farà.

dimarts, 27 de gener del 2015

pd 302

EL PUNT / Divendres, 12 de maig de 1995
L'AVALUACIÓ DEL SISTEMA EDUCATIU NO QUEDA PROU CLARA
Marc Vidal i Pou

(parlant de la LOGSE)
... la pressa amb què es pretén aprovar aquesta llei, sense que ningú més que els seus aliats polítics hi hagin pogut tenir art ni part, la introducció d'elements involutius de la democràcia pel que fa al govern i control dels centres i la visió més punitiva i classificadora que no pas constructiva pel que fa a l'avaluació no fan d'aquest projecte un instrument que pugui donar realment més eficàcia a la tasca educativa...
...
Té alguna utilitat social avaluar per classificar les escoles segons els seus resultats, o el que és més greu, té alguna utilitat per a l'escola? Pot ser operativa una avaluació quan no es delimiten els terminis temporals de cap procés? És possible preveure alguna conseqüència positiva en la qualitat de l'ensenyament quan no hi ha cap compromís explícit de l'administració d'introduir les millores que es derivin dels resultats d'aquesta valoració? En aquestes condicions, és ètic exigir als professionals de l'ensenyament que participin en un procés d'avaluació per rebre només els pals?

dilluns, 26 de gener del 2015

pd 301

EL PUNT / Divendres, 12 de maig de 1995
DIFERÈNCIES
Eugènia Carbó

... a un 60% de la població escolar els "preocupa" l'augment dels immigrants a casa nostra. Aquests nens argumentaven les seves respostes dient: "ens treuen la feina", "ens porten problemes", "en sobren i ens destorben"...
Convindria que l'opinió publicada ens recordés més sovint que, si tothom compartís la follia de treballar i viure al seu país, Espanya tindria molt més atur i menys riquesa cultural...
Segons els resultats de la mateixa enquesta, d'entre els àrabs, negres, gitanos i sud-americans, el premi a la marginació se l'emporten els gitanos. Potser perquè són més de casa nostra... 
...
Ens falla la memòria a l'hora de recordar que cada ésser humà, com a persona, mereix idèntica consideració que qualsevol altre.

diumenge, 25 de gener del 2015

paper diari número 300

AVUI, 1 d'agost de 1990
FUGIR DEL GUIX
Jaume Sarramona

Fugir del guix indica el desig de deixar l'activitat pedagògica a l'aula per altres tasques a realitzar fora del marc escolar...
...
Una primera font d'insatisfacció és l'actitud dels alumnes en certs nivells i ambients, on aconseguir captar llur interès per l'estudi i mantenir un cert ordre a les aules es converteix en una feina molt difícil. Aleshores ensenyar és una activitat molt estressant, amb poques gratificacions compensatòries...
...
... Mesures (de solució) que passen pel reconeixement social de la  professió docent en el seu conjunt i pel reconeixement particular dels qui l'exerceixen  amb més dignitat i eficàcia...
...
Cal demanar la dignificació salarial i la consideració social que la docència mereix, a fi i efecte que sigui una professió desitjable per subjectes ben disposats... i que s'eviti dins ja de l'exercici professional una selecció per via negativa, fugint-ne els més inquiets i preparats...

dissabte, 24 de gener del 2015

pd 299

PUNT DIARI / Dijous, 14 de març de 1985
LA PARTICIPACIÓ DELS MESTRES
Josep Trallero Fernández

...
Per una banda, una sèrie d'organitzacions sindicals, dintre de la seva migradesa de possibilitats, mantenen una certa dinàmica; i per l'altra els moviments de renovació pedagògica encara són capaços de captar l'interès d'una part dels mestres. Les escoles d'estiu, els seminaris, els reciclatges ens demostren que la síndrome de funcionari encara no ens ha arribat al moll de l'os. 
Cal que considerem, però, dues coses. Ni les organitzacions sindicals poden fer gaire res mentre la majoria dels treballadors de l'ensenyament no s'integrin i hi participin, ni el continuat reciclatge professional és la clau que solucionarà els nostres problemes. Si tan sols arribem aquí, mai no podrem dir que hem fet prou per aconseguir una escola pública catalana...

divendres, 23 de gener del 2015

pd 298


PUNT DIARI / Dijous, 24 de gener de 1985
ELS ÒRGANS DE GESTIÓ
Àngel Guirado i Serrat

... No hi ha dubte que, segons com sigui la gestió de l'escola, aquesta pot portar el mestre al desencís. Està lluny l'etapa on la manca de participació del mestre en la gestió de l'escola venia donada principalment per la línia autoritària del sistema educatiu. Pares i mestres es veien impotents per construir un model d'escola progressista que eduqués per la llibertat i l'autonomia de l'alumne...
...
El mestre, component bàsic, cogestor de l'educació, s'ha trobat mancat de motivació per participar en activitats que no agraden massa, que exigeixen un horari extraescolar, i que fins poden ser contràries a les pròpies maneres de pensar i ser, desencadenant interferències, no necessàriament conscients, en la relació pedagògica mestres-alumne. Per altra banda, la intervenció dels pares pot ésser viscuda com una limitació dels poders que fins no fa gaire el mestre havia tingut. Fins i tot, ara, la línia que separa competències d'uns i altres no és clara a efectes pràctics, produint-se no poques picabaralles que han creat un recel mutu...

dijous, 22 de gener del 2015

pd 297

PUNT DIARI - Dissabte, 18 de maig de 1985
"EN LA CALLE DE LA BOMBA..."
Maria Mercè Roca

Les paraules, les frases fetes i les cançons que fan servir els nens quan juguen m'han fascinat sempre. Quan els sento, m'adono que pertanyen a un món ric i molt distant...
...
Quan juguen, els nens, diuen coses que tenen significats gairebé màgics: "has trencat l'olla"... "júlit"... "ser casa"... "mistrifa"...
Constato el fet que, no sé per què, les nenes més petites continuen jugant a uns jocs que des de sempre han estat gairebé exclusivament de nenes. I m'adono que la majoria de jocs típicament femenins van sempre acompanyats de cançonetes.
Quan salten a corda, als patis dels col·legis, les nenes, encantadores, canten amb una convicció gairebé religiosa unes lletres dignes d'elogi que la majoria de vegades no comprenen...
...
Em pregunto per què les nenes juguen generalment a aquestes coses tan memorístiques i poc imaginatives. Però em pregunto, sobretot, per què la majoria del lèxic dels jocs no és en català...

dimecres, 21 de gener del 2015

pd 296

PUNT DIARI Dimecres, 14 de desembre de 1983
EL MESTRE ÉS ESSENCIALMENT UN EDUCADOR
Raimon Bonal

... I el treball concret de l'educador no consisteix tant en la transmissió d'uns coneixements, com en la inculcació d'uns hàbits i d'unes actituds que es construeixen sobre unes qualitats comunicatives que demanen unes disponibilitats d'entrega personal i de capacitat de lectura de la quotidianitat dels infants alumnes, que exigeixen més una manera d'ésser que no pas de dir o d'expressar...
... l'estímul d'aprenentatge dels alumnes prové no tant de les ben encertades explicacions del mestre, sinó sobretot de la seva personal capacitat de donar-se, de presentar-se, de comprendre i, en darrer terme, de saber envoltar la seva didàctica d'un clima d'afectivitat que no es pot aprendre a la Normal de Magisteri o a les aules de les nostres Universitats.
Els hàbits i actituds que el mestre transmet afecten al més corrent de la vida de cada dia dels infants: des del vestir al tracte amb els companys, des del respecte a les persones més grans a la cura i delicadesa en el tracte amb la naturalesa. El mestre-educador és, per damunt de tot, un model a imitar, a traduir, a correspondre, a estimar.

dimarts, 20 de gener del 2015

pd 295

PUNT DIARI  Diumenge, 8 de febrer de 1987
LA BEATITUD D'UNS OFICIS
Joan Ferrerós

La sèrie de llocs comuns sobre metges, mestres i capellans formen part de la petita història dels vells i de la més immediata tradició per als joves... els caracteritzaven amb unes responsabilitats i funcions precises, que el personal no s'hagués atrevit a demanar als professionals de qualsevol altre ofici: el clixé els pintava despresos en allò personal i abnegats en la projecció cap als altres. Esclar que aquestes activitats ho propiciaven...

... els mestres tinguts per quixots domèstics, esmolats per la necessitat però íntegres com un tuareg: aquest prototipus va ser anomenat "maestro nacional", expressió que ha designat com cap altra la figura apostòlica, literària i escassa de recursos malgrat l'ús que n'han fet els règims diversos per a les difusions interessades de l'estat central... 
...
Mestres i metges sembla que viuen un lent procés de desmoralització personal i d'integració en la racionalitat laboral...

Mestres i metges van perdent la façana de senyor pobre/senyor ric. Altrament, malgrat l'arrelament en les consciències del binomi "estat-lladre" i de la secular inoperativitat de les institucions públiques , la Seguretat Social i l'escola pública guanyen, en prestigi i competència, l'ensenyament i medicina privades. Alguna cosa hi deu haver fet l'Administració, però bàsicament es tracta d'un canvi produït per una nova actitud de mestres i metges, sobretot els joves...

dilluns, 19 de gener del 2015

pd 294

PUNT DIARI  Diumenge, 8 de febrer de 1987
ESQUERRES
Miquel Pairolí

Deu anys després del mític 1977, instal·lats en aquesta atonia social i política, animada ara per la revolta dels estudiants,  continuem assistint a la desintegració de l'esquerra...
que és la pura imatge de la desorientació, de la renúncia als fonaments i del campi qui pugui... el PSOE s'ha aposentat  al poder i s'ha convertit en un gestor eficaç i submís dels grans interessos econòmics, industrials, militars i tecnològics que controlen el món occidental; la resta de partits d'esquerra no han sabut conjuminar teoria i realitat i s'han perdut en lluites internes i escissions que no han fet sinó disminuir el seu ja prou minvat poder... han romàs aferrats als vells dogmes marxistes, perfectament vàlids abans del 1945, però obsolets en la nova societat tecnològica... 

diumenge, 18 de gener del 2015

pd 293

EL PUNT / 17 de febrer de 1987
PER LA DIGNITAT DE L'ESCOLA PÚBLICA
Antoni Domènech i Roca

... Totes les lleis promulgades anteriorment han estat fruit d'una planificació o d'un pacte previ acordat i pensat per respondre a les necessitats dels mitjans de producció. El grau de qualitat de l'escola pública està calculat...
Per això és la paraula VOLUNTARISME la que surt aviat. Fa molts anys que molts mestres tapen amb l'esforç personals els dèficits de l'administració.
...
L'escola privada, tan esverada per la LODE, està perfectament tranquil·la. Qui li ha donat garanties? Qui ha pactat què? Els ministres que hi porten tots els seus fills, o el destí inamovible de la divisió intocable entre elit i massa?...
... Oblidem que tot el muntatge de milions de pessetes, de milers de funcionaris, de conselleries i ministeris, de direccions generals, inspectors i directors, només hi és en funció de millorar la qualitat d'allò que passa a les aules, d'allò que arriba directament als nens i nenes... De vegades penses que trobem més pràctic que res no es renovi que no pas renovar l'escola i haver de solucionar els conflictes que se'n puguin derivar...

dissabte, 17 de gener del 2015

pd 292


EL MÓN, estiu 1984
RETRAT-ROBOT DELS MESTRES DEL 84 (la Mercè)
Jaume Bescompte

... té vint-i-cinc anys i només en fa dos que treballa en una escola privada, no religiosa... hi ha dies en què els nens la treuen de polleguera... fa poc que només bevia poniol i suc de tomàquet. Ara ha descobert la Trina pinya colada i de tant en tant l'alterna amb el cacaolat... Ja ni se'n recorda del temps en que feia ioga... vota Nacionalistes d'Esquerra i aquest ha estat el primer any que s'ha tret els sostenidors a la platja. Li molesta que la Marta Ferrusola surti tant als diaris. Durant molt de temps va anar amb vespino i ara s'està pagant un Quatre Ela groc... 
... Li agrada ballar i balla. Aquestes vacances les passarà a la Universitat Catalana d'Estiu i després a la Bretanya. Sap que de Bogarts com Bogart ja no n'hi ha... Cada vegada que li ve la regla pensa que qualsevol dia es decidirà a tenir un nen tota sola. Amb Bogart o amb Woody Allen... la Mercè no té cap pressa.

divendres, 16 de gener del 2015

pd 291

EL MÓN, estiu 1984
RETRAT-ROBOT DELS MESTRES DEL 84 (En Josep Maria)
Jaume Bescompte

... té vint-i-set anys... abans duia barba però ara se l'ha tret i s'ha deixat només el bigoti... és la cinquena vegada que va a l'escola d'estiu... A les eleccions generals del "canvi" va votar PSC, a les municipals per en Solé Tura i ara ha decidit votar per Convergència. Malgrat tot es considera anarquista i li agradaria que la CNT es refés de les seves escissions. Es vanagloria de no haver dut mai corbata... Sap que el model Woody Allen ja ha passat de moda però no sap fer-se el dur amb les dones i voldria lligar molt més ràpidament. No li agrada ballar, però balla... No fuma. I aquest estiu pensa anar a Grècia... ara fa poc que ha descobert que certs melodrames americans carregats d'Oscars l'emocionen i el fan plorar. Comença a tenir pressa. No ha arribat a temps de ser un progre però ja es tan gran com ells...

dijous, 15 de gener del 2015

pd 290


dilluns 22 de desembre de 2014

LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) i 15
Francesc, bisbe de Roma

15. I l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïmentquan hom transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres, fins i tot en diaris i revistes. Naturalment per exhibir-se i demostrar-se més capaços que els altres. També aquesta malaltia fa de molt de mal en el Cos perquè porta les persones a justificar l’ús de qualsevol mitjà per mor d’assolir un objectiu, sovint en nom de la justícia i de la transparència! I aquí em ve al cap el record d’un sacerdot que cridava els periodistes per explicar-los –i inventar- coses privades i reservades dels seus confrares i parroquians. Per ell només comptava el fet de veure’s en les primers pàgines, perquè així se sentia “potent i bregat”, causant, això sí, tant de mal als altres i a l’Església. Pobret, quina pena!

dimecres, 14 de gener del 2015

pd 289



dilluns 22 de desembre de 2014


LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) 14
Francesc, bisbe de Roma

14. La malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. També aquesta malaltia comença sempre amb bones intencions, però amb el pas del temps esclavitza i els membres esdevenen un càncer que amenaça l’harmonia del Cos i causa tant de mal –escàndols - especialment en els nostres germans més petits. L’autodestrucció o el “foc amic” del camarada és el perill més maliciós. És el mal que ataca des de dins i, com diu Crist: "Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna" (Lluc 11:17).

dimarts, 13 de gener del 2015

pd 288



dilluns 22 de desembre de 2014


LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) 13
Francesc, Bisbe de Roma

13. La malaltia de l’acumulació: quan hom busca d’omplir un vuit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè “el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més exigent i profund. A aquestes persones el Senyor els repeteix: «Tu dius: ‘Sóc ric, m'he enriquit i no em manca res’, però no t'adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu... Sigues zelós i converteix-te» (Ap 3,17-19). L’acumulació només fa més pesat i lent el camí inexorable! I penso en una anècdota: fa temps, els jesuïtes espanyols descrivien la Companyia de Jesús com la “cavalleria lleugera de l’Església”. Recordo el trasllat d’un jove jesuïta que, mentre carregava sobre el camió tantes coses seves: maletes, llibres, objectes i regals, sentí la veu -amb un somriure savi- d’un vell jesuïta que l’estava observant: aquesta seria la “cavalleria lleugera de l’Església?”. Els nostres trasllats són un signe d’aquesta malaltia.

dilluns, 12 de gener del 2015

pd 287


illuns 22 de desembre de 2014
LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) 12
Francesc, bisbe de Roma

12. La malaltia del rostre de funeral. Parla de les persones sorrudes i eixorques que es pensen que per a ser serioses s’han de pintar la cara de malenconia, de severitat i tractar els altres, sobretot aquells que consideren inferiors, amb rigidesa, duresa i arrogància. En realitat, la severitat teatral i el pessimisme estèril sovint són símptomes de por i d’inseguretat d’ells mateixos. L’apòstol s’ha d’esforçar per a ser una persona cortès, serena, entusiasta i alegre que transmet joia onsevulla que es trobi. Un cor ple de Déu i un cor feliç que irradia i contagia joia a tots aquells que es troben al seu voltant: es veu de seguida! No perdem, doncs, aquell esperit joiós, ple d’humor, i àdhuc auto-irònic, que ens fa persones amables, fins i tot en les situacions difícils. Com en fa, de bé, una bona dosi de sa humor! Ens farà molt de bé recitar la pregària de sant Tomàs Moro [1]: jo la reso tot els dies, m’ajuda!.

*1 Doneu-me, Senyor, una bona digestió, i, així ho espero, alguna cosa per digerir. Doneu-me la salut del cos i bon humor per conservar-la. Doneu-me una ànima sana, Senyor, que tingui sempre davant dels ulls allò que és pur i que és bo, perquè no s'escandalitzi enfront del pecat, ans trobi la forma de remeiar-lo. Doneu-me una ànima, Senyor, que no conegui l'avorriment, ni el remugueig, ni el ploricó, ni la queixa. I no em deixeu prendre gaire seriosament aquesta cosa que es fica pertot i que anomenem el JO. Doneu-me, Senyor, el sentit de l'humor: feu-me capaç de riure d'un acudit perquè sàpiga treure un xic d'alegria de la vida i la pugui compartir amb els que m'envolten. Amén. 

diumenge, 11 de gener del 2015

pd 286


dilluns 22 de desembre de 2014
LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però, dic jo, aplicables a tothom) 11
Francesc, bisbe de Roma

11. La malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions humanes. Es produeix quan el més expert no posa el seu coneixement al servei dels companys menys experts. Quan s’assabenta de quelcom i s’ho queda per a ell enlloc de compartir-ho positivament amb els altres. En definitiva, quan, per gelosia o per astúcia, hom s’estarrufa en veure que l’altre cau enlloc d’aixecar-lo i d’encoratjar-lo.

dissabte, 10 de gener del 2015

pd 285


dilluns 22 de desembre de 2014


LES QUINZE MALALTIES MÉS HABITUALS DE LA CÚRIA (però aplicables a tothom) 10
Francesc, bisbe de Roma


10. La malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt 23,8-12). Són persones que viuen el servei pen -sant únicament el benefici que en poden treure i no en el benefici que han d’oferir. Persones mesquines, infelices i inspirades només pel seu propi egoisme fatal (cf. Ga 5,16-25). Aquesta malaltia podria colpejar també els Superiors quan festegen alguns dels seus col·labora -dors per obtenir-ne la submissió, la lleialtat i la dependència psicològica, i el resultat final és una autèntica complicitat.