E.E. 298 MARE MEVA: 190.000 PISCINES A CATALUNYA!

A Catalunya hi ha 192.909 piscines! Quanta gent coneixeu que en tingui, de pròpia o de comunitària, a la primera o a la segona residència? En quantes us heu banyat? I després hi ha les públiques i les dels clubs privats, cobertes o a l'aire lliure. I encara les balneàries, calentones i borbollejants. Quin país tan fabulós i aquàtic. Però només hi ha una cosa que grinyola: la sequera. La maleïda i pertinaç –aquest adjectiu franquista– sequera. I un altre petit detall: som un país de mar (i d'uns quants escanyolits rierols). Ens calen tantes piscines? Ara les tornaran a deixar omplir totes o quasi totes?... 

I arribem al malson actual de les urbanitzacions isolades, mal acabades, d’una arquitectura adotzenada (per dir-ho suau), devoradores d’aigua i energia. És l’urbanisme del cotxe privat. És un pur desastre... Ens calen més pobles i menys urbanitzacions. Ciutats amb barris endreçats. Molta feina a fer. La vitalitat de la llengua també depèn de l’urbanisme, sí. Si no hi ha teixit urbà, que vol dir teixit social, malament. La segregació no ajuda el català...

Les piscines van arribar amb el desarrolismo i la segona industrialització consumista. El 600 i el 2 Cavalls, les vacances pagades, el càmping i la caseta al camp. Havíem de fugir de l’urbanisme insalubre i hem acabat espatllant el paisatge i el medi ambient... Alguns nyaps ja no hi ha qui els arregli. La majoria fa veure que no ho veu, començant pels alcaldes. Política de campanar... Ens ofeguem en un got d'aigua, en una piscina. En 192.909 piscines...

Ignasi Aragay, 14.4.2024

E.E. 297 PER QUÈ ÉS POC ACONSELLABLE VIATJAR

... criticarem avui la idea comuna segons la qual viatjar és cosa bona. Potser ho és fins als trenta, màxim quaranta anys, quan els homes i les dones encara es formen el caràcter i s’obren a experiències inèdites, sempre enriquidores. Però després d’aquestes edats, el millor és romandre a casa, al poble o a la ciutat, com a molt dins la comarca...

Horaci a la carta I, XI, 27: “Coelum no animum mutant qui trans mare currunt”, és a dir: “Canvien de cel els que travessen les mars, però no els canvia l’ànima”. Pascal va escriure que tots els mals que ens esdevenen a la vida procedeixen del fet de no haver sabut quedar-nos tranquil·lament a casa, on es pot llegir, conversar, veure pel·lícules i escoltar la setena simfonia de Beethoven... Filòstrat, avui poc llegit, es manifestava a favor de la vida sedentària i la conversació –passejar per la ciutat o pel camp, això sempre!... Chesterton escrivia que els viatgers –no en queden gaires– veuen el que veuen, però que els turistes només veuen allò que han anat a veure... Diderot,  deia, paradoxalment: “Viatjar em va bé, però s'ha de reconèixer que és una ximpleria”...

sempre hi haurà gent a qui agrada viatjar i gent a qui no agrada. Però si hem de fer cas a Spinoza, només ens salvarem si ens passem la vida estudiant i mirant de comprendre a fons –no per sobre, com fan els turistes– tot el que és susceptible de ser conegut.

Jordi Llovet, 9.12.2023

 

E.E. 296 UN VIATGE FASCINANT

Un dia Giovanni Cimabue va veure un nen, fill d'un pastor, que amb una pedra dibuixava un corder sobre la roca. Aquell nen, que tenia un do, era Giotto i el seu gest –dibuixar del natural– va ser revolucionari. Abans seu, l'art no volia reflectir el xai, sinó la idea religiosa que se'n tenia. La realitat no comptava. Giotto va prescindir de filtres ideològics, va trencar el cànon de l'art bizantí, tan rígid i daurat. Va fer cas al que dècades abans havia dit sant Francesc: tornar a la senzillesa natural, despullada. Animals i plantes, homes i dones cobren amb ell una nova vida als frescos d'Assís i a la capella dels Scrovegni a Pàdua, inclòs el bes apassionat entre santa Anna i sant Joaquim, quina meravella...

Ignasi Aragay, 9.12.2023

 

E.E. 295 UN CRIT VALENT I MÉS RÀPID

Sense fer-ne gens de soroll, el FC Barcelona ha tornat a gravar la versió oficial del Cant del Barça, que és el nom que els autors de la lletra van posar a la composició per evitar la marcialitat del concepte himne i per emparentar-lo amb altres partitures del nostre repertori més solemne, com ara El cant de la senyera, El cant dels ocells o El cant dels segadors mateix.

El Cant no s'havia fet vell, al contrari. 50 anys després de l'estrena que va dirigir l’inoblidable Oriol Martorell sobre la gespa del Camp Nou, la melodia i la lletra continuen sent tan emocionants, euforitzants i inclusives com els seus autors havien pretès. M'he fixat en les cares de felicitat de milers d'aficionats del tot el món, d’aquells que només vindran un dia de la seva vida a l'estadi, quan han pogut compartir a la grada la comunió del Cant que han sentit mil vegades per televisió. Però la factura sí que s’havia fet vella. El Cant d’ara sona més a orquestra i menys a banda, i és més robust de veu...

Finalment, aquest nou Cant del 125è aniversari va més de pressa que l'original. És la fotuda llei dels temps que corren. Tot va més ràpid: el joc, les plantilles, els desplaçaments de l’equip, els canvis d’estampat de les samarretes, els dies entre partit i partit, i també els tempos de l'animació a l'estadi... La velocitat de la nova versió ens retrata: som una societat més intensa, però que assaboreix menys.

Antoni Bassas, 2.12.2023

 

E.E. 294 "ELÍ, ELÍ, ¿LEMÀ SABACTANÍ?"

Sense saber-ho, sovint vivim en la Setmana Santa... A mi em surt més d’una vegada, amb ironia, el "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat", que en l’arameu originari de Jesús sona encara amb més força dramàtica: "Elí, Elí, ¿lemà sabactaní?" El crit més amarg de la vida d'aquell il·luminat revolucionari.

El cas és que sí, Déu ens ha abandonat, mort a mans de Nietzsche, un dels tres grans mestres de la sospita al costat de Marx (política i economia) i Freud (sexe i família). Déu és el gran absent, sense la caiguda del qual no s’entén la modernitat. Cosa que no treu que des de la seva negació segueixi tenint una potència sorprenent: la fam d'espiritualitat -de misteri i eternitat, de sentit pregon- no s'esfuma així com així... Tan sorprenent com l’avenç imparable de les nostres societats aculturades, amb els antics referents diluïts en una voràgine comunicativa: d’aquí la força dels nous i invisibles déus algorítmics que cada cop governen més les nostres vides... La tecnologia com a creença i crossa sincrètica. Les xarxes socials com el lloc de la pregària laica diària. Divertim-nos fins a morir... La nostra existència s'ha desdoblat en pantalles, que ja formen part de la nostra vida natural. Podent viure més d'una vida, qui hi renunciarà? La mort ens arribarà igualment, però ens agafarà prou distrets, desdoblats, obnubilats.

Racionalment, sabem que la mort és necessària per donar pas a nova vida: aquest també és el significat de la Setmana Santa, tot i que per a tanta gent ja no té cap sentit més enllà del folklore de les palmes i els palmons i, sobretot, de la mona de xocolata, un regal que ens tornava a la vida després de l’abstinència. Fa temps que no hi ha abstinència: només consum. La mort és trista, és un final, però no és pròpiament un problema: el fet rellevant és la vida, sobretot quina vida.

Quina vida? Tornem a estar al caire del precipici: crisi climàtica, guerra, amenaça nuclear, democràcies en perill, desigualtats globals, joventut amb un futur en entredit, revolució genètica i de la intel·ligència artificial... Tantes vegades la Humanitat s’ha sentit en aquests tràngols. Ara de nou. Tornem a ser a les portes de l'infern. Tornem a una Setmana Santa amb herois que s'ofereixen com a sacrifici (Ucraïna) per salvar la vida que val la pena...

Ignasi Aragay, 9.4.2023

 

E.E. 293 LA CREU ON VA MORIR CRIST

Totes les religions estan fonamentades en un acte de fe; unes quantes ho estan també en l’esperança —la jueva i les cristianes, per exemple—, i la catòlica, sobretot ella, està també fonamentada en la caritat.

Cap religió no necessita tenir el suport d'un fet històric, però en el cas que n'hi hagi cap, això en rebla l’eficàcia: Jesús va existir i Mahoma també, i d’aquí la força que han tingut les religions que es van fundar a partir de les seves persones i els seus ensenyaments. Quant a Jesucrist, la base històrica que en tenim és enormement feble: un dels pocs historiadors que van tenir notícia d’ell, i en va parlar (Flavi Josep, Antiguitats jueves, XVIII.3.3.), només afirma que va néixer, va predicar i va morir crucificat en temps de Pilat. Quasi tots els historiadors estan d'acord que Jesús devia morir cap a l'any 28, tota vegada que la seva biografia no va tenir present que Herodes —que vivia quan Jesús va néixer— va morir cap a l'any 5 aC: si els sumeu tots dos arribeu als suposats i molt divulgats 33 anys de vida del profeta. Tot balla en les narracions de la vida de Jesús, bàsicament pel fet que els tres evangelis sinòptics (Marc, Mateu i Lluc) no van ser escrits per contemporanis o deixebles de Crist, sinó per tres “primers cristians” que, segons que ara sabem, van narrar aquella vida a partir d’una font encara avui desconeguda, el dit evangeli Q (de l’alemany Quelle, és a dir, “font”). Els fets de la vida de Jesús narrats als sinòptics no sempre concorden, la cronologia és imprecisa i variable, la infància i joventut de Jesús no hi és prou o gens explicada, en uns hi ha molts miracles, en d’altres, pocs, etc.

El que més sorprèn és la narració de la crucifixió: com tots els crucificats, Jesús només va haver d’arrossegar fins al Gòlgota el travesser de fusta que, encaixat o clavat al pal vertical —que sempre estava plantat— formava una mena de “T”, i no allò que solem veure a la iconografia medieval i moderna. Tampoc tenim cap seguretat que Jesús digués les conegudes “set paraules”, o “frases”, a la creu. L’evangeli de Mateu no parla de les tres Maries; al de Marc són dues Maries i una Salomé; al de Lluc, dues Maries i una Joana; però cap d’aquests tres diu que una de les Maries fos la seva mare; en canvi, Joan parla de la presència de Maria mare de Jesús, i dues dones més. Però sempre es troben prou lluny de la creu com per sentir les seves paraules i poder transmetre-les després. Els deixebles havien fugit tots. En suma: el cristianisme és una religió amb una petita base històrica, però una narrativa i mitologia potentíssimes. Un cop més, tot això no ve a tomb. La fe sempre hi podrà més.

Jordi Llovet, 8.4.2023

 

E.E. 292 NACIÓ? EL QUE CONVÉ ÉS TENIR UN ESTAT

Han hagut de passar onze anys perquè el poble, transformat avui en una entitat més realista, la ciutadania, s’hagi adonat que, per molt que estimem la paraula nació, allò que convé tenir és el poder que confereixen les lleis i una carta magna sota l'empara de la solidesa política i administrativa d'un estat...

Per això cal celebrar que Catalunya s’hagi adonat que allò que cal posseir és un estat, una administració independent i, en el límit, un exèrcit propi; perquè els atributs atorgats tradicionalment a la paraula nació rarament es troben tots junts en cap país del continent. A totes les nacions contemporànies es parlen diverses llengües, hi ha paisatges i costums molt diversos, hi conviuen religions molt diferents, hi existeix una gastronomia variada i el clima presenta diferències visibles. I, qüestió no menor, pertot hi ha gent rica i gent miserable. Amb altres paraules: reclamar una independència en nom de la llengua, el paisatge, la història passada o els costums és avui una proposta idealista. Per contra, voler tenir a les mans tota la potència que escau a un estat, amb els seus tres poders, a més del quart —la burgesia, molt potent a Catalunya—, és una mesura de realisme polític: l'única estratègia fefaent per aconseguir posseir un estat propi, llevat que un poble s'alci en armes, cosa que a Catalunya s'ha fet en múltiples ocasions, amb poc èxit... un estat és una entitat política concreta, versemblant i efectiva, i la nació un concepte variable i deliqüescent.

Jordi Llovet, 2.12.2023